Àlex Romaguera
Què vau sentir durant el lliurament del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes?
Que era un acte de normalitat. Una institució lliure, Òmnium Cultural, decideix lliurement donar un premi a una persona que lliurement l’accepta i que observa com, de manera lliure, el Palau de la Música s’omple amb tota llibertat. Hi vaig percebre una il·lusió col·lectiva. No sols perquè jo fos el premiat, la qual cosa va entusiasmar les persones del meu entorn; també perquè s’hi respirava la sensació que som en un moment decisiu com a poble.

La sentència de l’Estatut ha situat Catalunya en una cruïlla històrica?
Hem entrat en un període en què el poble català ja no claudica. Del desencantament a l’hora d’anar a votar, hem passat a reivindicar la veu i el vot. Només falta unitat, cohesió i referents perquè aquesta energia es canalitzi de manera positiva.

Com podria cristal·litzar?
Amb una formació política nova o persones amb talla d’estadista capaces de conduir el país cap a la independència, que és la meva opció. Altres diran cap a una relació diferent amb l’Estat espanyol, sigui el federalisme o la confederació, si bé per parlar d’una Espanya plural cal creure-hi, perquè en els darrers 300 anys mai no s’ha practicat.

Hem assumit el dret a decidir?
I també que podem exercir-lo, tan si es guanya com si no, ja que mai tanta gent com ara es planteja aquest horitzó. I les consultes en són una bona mostra. Sense el suport de les institucions ni gaires recursos econòmics ni materials, han arrossegat milers de persones a imaginar-se la independència a través d’una acció tan democràtica, pacífica i poderosa com dipositar l’opinió en una urna. S’ha recuperat el concepte de ciutadania.

A 'Les veus del Pamano', escrita el 2004, hi apareix la idea que els poders fàctics sempre intenten controlar els ressorts del poble. La situació actual convida a pensar que tot es manté igual?
Ens demostra que, en les guerres, tothom hi perd d’una manera o d’una altra, però sobretot que hi perden els vençuts. S’ha fet una Transició de plàstic, amb un rei que volia Franco i una Constitució gens referendada per Catalunya i pel País Basc, fet que indica les enormes limitacions de la Constitució. La sentència sobre l’Estatut n’és la darrera prova.

Més enllà del dictamen del Tribunal Constitucional, hi és subjacent alguna cosa més?
La manca de democràcia, ja que, davant una llei per protegir el català, com la recent sobre el cinema, es dicten mesures per impedir-ne l’aplicació.

A les seves obres hi ha constants referències als avatars de la postguerra i al desig de preservar el contacte humà i la memòria històrica. Cal apel·lar-hi?
És el repte de qualsevol persona conscient, i més d’un autor que vol ser llegit. Cal recuperar la reflexió, la lectura i el silenci, davant d’un món envoltat pel soroll i un sistema de vida on predominen l’espectacle i el presentisme.

El present ofega l’oblit?
Hem de recordar, com es desprèn de la novel·la, que l’Europa del segle XX és la culminació de la barbàrie. La tragèdia als Balcans, i les que han tingut lloc a Cambodja, a Ruanda o als camps de concentració, il·lustren que alguna cosa no va bé. Les apel·lacions a no oblidar i a gestionar el perdó són una exigència permanent.

Com pot combatre’s la instrumentalització de la por?
Amb perseverança. Fa poques setmanes, arran dels litigis pel monopoli de la telefonia, un diari de gran tirada titulava en portada: «Portugal y la Unión Europea desafían a España». Sense oblidar les expressions agressives utilitzades per descriure les gestes de la selecció espanyola de futbol al Mundial de Sud-àfrica. Un llenguatge bel·licós que revela el pànic envers la diferència i com s’utilitza el refugi de la uniformitat per rebutjar altres maneres diferents d’entendre la vida. Em repugna la gran quantitat de gent a Espanya que calla davant d’aquesta xenofòbia sobre Catalunya i els catalans.

Què pot fer l’intel·lectual ?
Reflexionar perquè altres el segueixin i obrir camins per desvetllar la consciència crítica. Justament com ho fan avui diversos pensadors del país, que estimulen una mirada més matisada i justa de la realitat social.

* Aquesta informació la trobaràs sencera al setmanari EL TRIANGLE.