ElTriangle.eu - Diari digital d'informació, anàlisi i opinió

ElTriangle.eu - Diari digital d'informació, anàlisi i opinió

CATALÀ CASTELLÀ
03-06-2010
Israel perd influència regional en benefici de Turquia, Síria i l'Iran
Nou panorama geopolític a l'Orient Mitjà -
La nova correlació de forces diplomàtiques no és gens favorable a les tesis sionistes. En aquest context s'explica l'atac israelià a la flota humanitària com una cega provocació que busca una sacsejada que capgiri la situació
Joan Palomés
La darrera carnisseria de l’exèrcit israelià contra la tripulació i els cooperants de la “Flotilla Llibertat” que es dirigia a Gaza és de difícil explicació, tot i entenent la impunitat que ha gaudit fins avui l’Estat d’Israel, vulnerant els més elementals codis del dret internacional i incomplint sistemàticament les diverses resolucions de les Nacions Unides sobre Palestina.

Els vaixells enarboraven bandera blanca i bandera turca, navegaven per aigües internacionals, transportaven material mèdic i aliments, els que viatjaven a bord eren civils de diverses nacionalitats –cooperants, parlamentaris, periodistes…– desarmats i l’escamot que va efectuar l’assalt pertanyia a les tropes especials de l’exèrcit israelià. El resultat de dotze morts i una trentena de ferits –quan s’escriu això, el nombre de víctimes no està gens clar: el ferri control de la informació forma part de la tàctica bèl·lica– afegeix un nou crim de guerra a la nòmina de l’Estat d’Israel.

Però, quina lògica mou l’estratègia del sinistre operatiu, tot sabent l’animadversió que provocaria entre la comunitat internacional? Per què desfermar aquest assalt que posarà en una posició delicada els vitals aliats –especialment el president Obama– en uns moments força delicats en la regió, en ple contenciós nuclear amb l’Iran? Per què aquesta directa provocació contra Turquia –molts dels ferits i morts són turcs–, fins no fa pas gaire un aliat estratègic d’Israel?

D’un parell d’anys ençà, les informacions que copen les portades tracten sobre les crisis diverses i les ensulsiades financeres que tant ens afecten i les gestes bèl·liques a l’Afganistan i l’Iraq. Paral·lelament, un seguit de mogudes en el tauler estratègic de l’Orient Mitjà han alterat sense soroll, inadvertidament, la correlació de forces i les polítiques d’aliances de la regió, sense que hagin merescut massa atenció en els mitjans de comunicació.

La primera de les conseqüències del tomb geopolític que s’està vivint en la regió és la pèrdua notable d’influència de la diplomàcia nord-americana –i el projecte hegemònic israelià a l’Orient Mitjà– i el sorgiment de potencies regionals disposades a dir-hi la seva. D’aquell estratègic i bel·licós informe elaborat el 1996 per l’ultradreta sionista nord-americana –en el poder aleshores– per a gaudi de Benjamin Netanyahu –primer ministre aleshores– anomenat Una ruptura neta: una nova estratègia per a la seguretat del regne (Israel), i que pretenia marcar les directrius permanents a la regió, poca cosa en queda quinze anys després.

El cas de Turquia
Turquia és el cas més paradigmàtic. La seva fidelitat occidental es remunta als anys posteriors de la II Guerra Mundial amb el seu ingrés a l’OTAN. El seu paper com a gendarme regional durant la guerra freda va ser notable. Posteriorment, les pretensions europeistes de Turquia –geogràficament, un país asiàtic amb un 10% europeu– van propiciar un vel·leïtós festeig amb els seus veïns cristians que ja ha començat a esgotar-se, entre altres motius, per les reiterades humiliacions rebudes pel seu ingrés a la UE.

I amb Israel va mantenir una transcendental relació que incloïa acords militars, mitjançant els quals cedia el seu espai aeri a l’aviació israeliana. L’entrada en joc de l’islamisme moderat –en el Parlament o en el Govern– ha alterat substancialment la direcció diplomàtica i geopolítica de la nació otomana que ha decidit explotar la seva ubicació –cruïlla d’oleoductes i gasoductes– i la seva influència econòmica i cultural a la zona per esdevenir un actor de primer ordre.

El primer avís turc va venir amb la negativa de prestar el seu territori per a l’invasió de l’Iraq que li va costar agres retrets dels seus valedors nord-americans. Mentrestant, havia començat a desenvolupar una frenètica diplomàcia per recuperar els lligams força malmesos històricament amb els seus veïns àrabs, iniciant una relació amb Síria –actualment força consolidada– i el Líban, i establint profitoses relacions comercials amb l’Iran. Així, el conflicte iraquià –o millor: la deriva kurda arran del conflicte iraquià– va acabar de decidir els militars turcs, darrer bastió del kemalisme, a acompanyar el canvi de posició diplomàtica del seu Govern, decebuts principalment pel suport sense concessions que els kurds han rebut d’Occident i d’Israel i perquè l’aliança atlàntica, definitivament, ja no garanteix la integritat territorial de Turquia.

La coalició amb Israel va començar a trontollar arran de la barbàrie del Tsahal [l'exèrcit hebreu] a la franja de Gaza. Una reunió a Davos va servir perquè el primer ministre turc, Recep Tayyib Erdogan [a la imatge], i el president israelià, Simon Peres, s’encaressin violentament pels fets de Gaza i l’escletxa comencés a aprofundir-se. Després han vingut les negatives dels turcs a participar en les maniobres conjuntes establertes en el conveni de cooperació entre els dos països i amb l’OTAN.

El nou paper de Síria
Síria és també un nouvingut en la nova esfera d’influència d’Orient Mitjà. Fa només sis anys, les pressions internacionals, encapçalades pels Estats Units i França i amb la fraterna col·laboració d’Aràbia Saudita i Egipte, aconseguien aprovar en el Consell de Seguretat de les Nacions Unides la Resolució 1559 que donava fi a la presència militar siriana al Líban, iniciada en plena guerra civil a instàncies de la Lliga Àrab.

Tot semblava indicar que era la fi de l’hegemonia siriana en el Líban i ja es parlava de la caiguda del darrer règim baasista que tants problemes provocava als fidels aliats àrabs dels Estats Units, a Israel i a l’estratègia occidental a l’Orient Mitjà, entre altres motius per l’incondicional suport de les anomenades forces de la resistència: el Hizbol·là libanès i la palestina Hamàs.

Però l’aïllament internacional va durar poc i avui Síria torna a jugar un paper destacat en el Líban: els Acords de Doha, propiciats després de l’ocupació de Beirut per part de les milícies d'Hizbol·là en el 2008, acabava amb la crisi libanesa i Baixar al-Assad va ser fonamental en aquell acord entre tots els partits polítics i el reconeixement posterior per part dels seus protegits del Bloc del Canvi -del que forma part Hizbol·là- del president de consens Michel Suleiman.

Hi ha, a més, dos esdeveniments crucials: l’estreta aliança política, econòmica, cultural i militar amb l’Iran d’Ajmadineiad -existeix, de fet, un acord signat d’ajuda mutua en cas d’atac dels Estats Units o Israel- i l’entrada en el gran joc regional de Rússia -allunyada de l’escenari des de l’invasió de l’Iraq- que es converteix en el principal soci de Síria en l’ámbit energètic. Negocis energètics que també ha iniciat amb Ankara amb la construcció d’un parell d’oleoductes que tirarien per terra el projecte Nabucco, que tantes esperances havia aixecat entre nord-americans i europeus. Moscú, a més, tornarà a estar present en el Mediterrani amb una base naval ubicada en el litoral sirià. Quan a l’Iran, el tercer en discòrdia, consolida la seva influència com a potència regional, després de la caiguda sota la seva órbita de l’Iraq ocupat, un “efecte col·lateral” gens esperat ni desitjat per Washington.

Canvi de paradigma

Del “Gran Orient Mitjà” dissenyat pels estrategs de Washington i que reservava per a Israel el paper d’unica potència en la regió a l’aliança Teheran-Damasc-Ankara. Una nova correlació de forces que no beneficia gens les pretensions israelianes i que podria trencar –simbòlicament transcendental en el món musulmà- la desastrosa fitna, la guerra civil entre sunnites i xiïtes que ha col·lapsat la regió durant segles. La prova que aquest nou panorama geopolític podia donar els seus rèdits es va produir el passat octubre del 2009 quan el rei Abdul·là de l’Aràbia Saudita visitava Damasc en senyal de reconciliació. L’incondicional aliat dels Estats Units i Israel a la regió, Mubarak, es queda perillosament sol, mentre l’ascens de Germans Musulmans continua indeturable a l’interior d’Egipte.

La darrera demostració dels nous temps a l’Orient Mitjà ha vingut, precisament, fa dues setmanes de mans del president brasiler, Luiz Inacio Lula Da Silva, quan, juntament amb el primer ministre turc, Tayyip Erdogan, i desobeint les instruccions de Washington, van aconseguir un determinant acord amb l’Iran, pel qual aquest país enviaria a Turquia el 70% del seu urani poc enriquit a canvi d’urani enriquit per a la seva utilització en aplicacions mèdiques. Una proposta similar a la formulada per l’AIEA (Agència Internacional d’Energia Atòmica) l’octubre passat i que, finalment, no va prosperar.

L’acord tripartit Brasil-Iran-Turquia, tot i que determinant, no ha agradat gens ni mica entre els que fins ara tallaven el bacallà. “Els iranians enganyen Brasil i Turquia”, titulava el Washington Post. I com explica l’analista i antic agent de la CIA Ray McGovern a Consortium News, “hi ha tots els motius del món per creure que Israel buscarà exhaustivament una manera de sabotejar l’acord, però no està clar que les eines diplomàtiques usuals funcionin en aquesta etapa”.

L’anihilació de l’Iraq va ser un gran èxit de la diplomàcia bèl·lica, perquè escapçava el principal enemic d’Israel aleshores, Saddam Hussein. El milió de morts i la conversió de l’Iraq en un erm formen part dels acostumats efectes col·laterals. És per això que les paraules de Lula esdevenen tan valentes: “No podem permetre que succeeixi a l’Iran el que va passar a l’Iraq. Abans de qualsevol sanció hem de realitzar tots els esforços possibles per intentar assolir la pau a l’Orient Mitjà”.

És en aquest nou context que s’explica la bogeria de l’exèrcit israelià atacant uns vaixells carregats de civils en una cega provocació. La nova correlació de forces diplomàtiques, els nous actors que han entrat en joc, no són gens favorable a les tesis sionistes, hegemòniques a l’Estat d’Israel on el simple compliment de les nombroses resolucions de l’ONU resulta inconcebible. Potser, tensant la corda es desfermi algun nou conflicte sàviament localitzat a l’espera de temps més propicis... Fins ara, el candidat idoni de les pressions diplomàtiques, mediàtiques i polítiques era l’Iran d’Ahmadineiad. Ja es parlava en veu massa alta, sense dissimulació, d’un imminent atac llampec d’Israel –tan magistralment eficaços– sobre l’Iran. Ara, de sobte, han sorgit nous candidats per a rebre les provocacions pertinents.
Escriu un comentari
* Camps obligatoris