ElTriangle.eu - Diari digital d'informació, anàlisi i opinió

ElTriangle.eu - Diari digital d'informació, anàlisi i opinió

CATALÀ CASTELLÀ
11-05-2010
Colòmbia a la cruïlla
La fi de l'uribisme -
El país sud-americà viu uns comicis crucials sense la participació del president dels darrers vuit anys. Antanas Mockus, qualsevol cosa menys un revolucionari, podria derrotar el delfí d'Uribe
Joan Palomés
L'uribisme sense Uribe. Vet aquí la qüestió més transcendental que emergeix a les properes eleccions presidencials colombianes de finals de maig. La decisió de la Cort Constitucional de denegar a Álvaro Uribe les seves pretensions reeleccionistes després de dues legislatures va omplir d'esperança a no pocs colombians de a peu. Tanmateix, la circumstància que el president deixi de manegar “en directe” la maquinària estatal no significa, ni de bon tros, que allò que representa Uribe i l'uribisme esgoti la dilatada influència que exerceix amb mà de ferro en la selva política colombiana. El projecte global bastit per Uribe, l'anomenat projecte de Seguretat Democràtica i que els opositors han rebatejat com Democràcia Genocida, està força consolidat i disposa de quantiosos socis i seguidors tan en el territori com en les esferes política, castrense, judicial i administrativa. Uribe deixa el projecte “lligat i ben lligat”, com deia aquell.

La primera advertència severa a aquells que confiaven en l'anhelada i imminent decadència de l'uribisme procedeix de les passsades eleccions legislatives de mitjan març quan els seus quatre principals partits -el Partit de la U, el Partit Conservador, el Partit d'Integració Nacional (PIN) i el Cambio Radical- van, literalment, escombrar en unes eleccions que havien generat entre molts ciutadans unes exagerades expectatives sobre el principi de la fi del paramilitarisme, la corrupció i el narcotràfic.

El resultat va ser concloent i gran part dels escons del Senat -66 de 102- i de la Cambra de Representants -108 de 166- estan ocupats per incondicionals del president, molts dels quals investigats al llarg dels infinits afers de la parapolítica o són familiars -una curiosa característica colombiana aquesta d'heretar el càrrec- de polítics condemnats pels vincles amb el narco o el paramilitarisme. Una anècdota aclaridora: el PIN, el darrer partit sorgit de la galaxia uribista nascut tres mesos abans de les eleccions en el ventre mateix de la parapolítica i en els patis de la presó de La Picota, va obtenir vuit senadors.

D'altra banda, l'ensulsiada clamorosa de l'esquerra del Polo Democràtic Alternatiu, que ha perdut senadors i congressistes respecte les anteriors legislatives, anticipa el paper d'aquest partit en les pròximes presidencials. El discurs del Polo, massa obssedit per aconseguir vots del “centre” i la moderació, va donar per bones, inadvertidament, algunes de les tesis de la política de Seguretat Democràtica d'Uribe, deixant així en fora de joc a aquells sectors del país que aposten fa temps per una sortida negociada del conflicte.

Una democràcia tutelada i coixa és la gran herència que deixarà Uribe a Colòmbia. Com es pot entendre una democràcia representada per nombrosos -un 30 per cent?- sospitosos, còmplices, encausats, convictes i familiars d'engarxolats en causes relacionades amb la corrupció, el narcotràfic i la barbàrie del paramilitarisme? Com la ciutadania pot donar suport a partits polítics -i no només els uribistes, també el Liberal- involucrats obertament, sense amargar-se, en les pràctiques més execrables de corrupció i crims de tota mena en els darrers deu anys? És possible que la majoria de la gent a Colòmbia doni per bones les pràctiques governamentals i dels seus executors?

Fórmules ràncies
El sistema democràtic colombià preserva moltes de les ràncies fórmules emanades d'una manera d'entendre la política pròpia dels orígens, del segle XIX: clientelisme, cabdillisme, estat patrimonial, estat-botí, opacitat, estructures feudals del territori, oligarquies... La compra de vots, per exemple, és una pràctica recurrent i plenament vigent actualment. Els candidats i els seus partits tenen la capacitat i el poder per a comprar consciències i lleialtats i establir sòlides xarxes clientelars de reconeguda eficàcia amb els electors. I quan el municipi és refractari o sospitós de simpatitzar amb els guerrillers, la por. Com la propagada en més de 200 municipis durant les jornades electorals mitjançant les amenaces, intimidacions -quan no assassinats selectius- per asegurar-se el candidat adient i no l'equivocat. L'apunt no és innocent, perquè posa en tela de judici tot el sistema democràtic. Pitjor encara: dóna cobertura a una democràcia putrefacta, perquè amplis sectors de la població nodreixen amb les seves pràctiques, els seus silencis, fins i tot amb les seves complicitats la tragèdia que viu Colòmbia. Unes vegades per convicció; d'altres, per interès -social, econòmic, polític, simbòlic...

Uribe no només deixa unes estructures paramilitars i narcopolítiques ben soldades als aparells estatals i de l'administració, sinó també un país postrat. Més de quatre milions de camperols desplaçats per l'exèrcit, els paramilitars, la guerrilla o els narcos han convertit Colòmbia en el lloc on s'ha produït una de les pitjors catàstrofes humanitàries d'aquestes característiques, després de Darfur. El camp, l'agricultura, és de subsistència i els terratinents han trobat una immillorable font d'ingressos amb els generosos subsidis estatals que concedeix l'Estat pels cultius extensius de palma, flors i bananos en les terres abandonades pels desplaçats. Uns subsidis fets a la mida dels terratinents, perquè per accedir a ells cal demostrar “quotes d'exportació” que no estan a l'abast de qualsevol petit o mitjà propietari.

A les ciutats, però, les coses no van gaire millor amb una criminalitat creixent -”traquetos”, sicaris, “paras”, reinsertats i delinqüents es divideixen els barris- i uns índex d'atur que superen el 30% de la població econòmicament activa. A més, el procés privatitzador que va encetar amb il·lusió Uribe ha produït el col·lapse de la salut pública i la degradació de l'escola i la universitat públiques. Sense oblidar la darrera sagnant vergonya genocida de l'uribisme: la dels “falsos positius”, aquella terrible política instaurada pel Govern de recompensar les accions exitoses contra la guerrilla -1.900 dòlars per cada guerriller abatut- i que va provocar que milers i milers de joves innocents, aliens al conflicte, fossin assassinats per cobrar la prima.

El fenomen Mockus
Juan Manuel Santos, candidat d'Uribe per a les presidencials de finals de maig i exministre de Defensa, és un declarat defensor de la política de seguretat democràtica del seu cap. Santos, al capdavall, representa l'uribisme sense Uribe més ortodoxe, i tot feia indicar que la fórmula -amb el complement d'un trànsfuga del Polo Democràtic com a vicepresident que oferia un “plus” social- funcionaria. El fenomen Antanas Mockus [a la imatge], dels Verds, ha vingut, però, a obrir una escletxa de dubtes i incerteses, segons les darreres enquestes, després de l'allau uribista que es va viure en les legislatives del març passat.

Mockus, al cap i a la fi, no és cap revolucionari. Pel contrari, prové de les files conservadores. L'any 1998 va ser candidat a la vicepresidència del Partit Conservador, ha transitat per diverses formacions -Moviment Sí Colòmbia-, va fundar Visionarios con Antanas, l'any 2006, candidat presidencial de l'Aliança Social Indígena amb uns resultat més aviat exigus, l'1,2% dels vots, i, finalment, va recalar en el partit Opció Centre, alguns dirigents del qual estaven involucrats en la parapolítica.

Antanas Mockus podria significar allò que no va ser possible en les darreres eleccions legislatives: l'antiuribisme invisible i temerós. I podria comptar, fins i tot, amb uns aliats a l'ombra molt, però que molt poderosos: la mateixa oligarquia tradicional -l'”aristocràcia” dels Rueda, dels Lleras, dels Sanín, dels Santos, dels Pastrana, dels Gómez... que li va donar un xec en blanc a Uribe per desfer-se de la insurgència i de qualsevol senyal de canvi, preservant els seus privilegis, és clar, però que han vist que ha estat pitjor el remei que la malaltia. L'emergència d'una nova classe “dirigent” sorgida al calor dels diners que han rajat amb alegria aquests darrers anys -diners en abundància i il·licits- comença a ser una incòmoda competència per als rics de tota la vida. La capacitat d'aquesta nova classe emergent per abastar poder local, inversions, negocis i terres, complementat amb un peculiar “modus operandi” que inclou el suborn, la violència i les il·legalitats, molesta profundament a una oligarquia tradicional que menysprea als nouvinguts i que, de passada, creu que la creació d'un nou centre polític unitari podria servir per fer-se perdonar les seves sanguinàries complicitats durant l'etapa uribista.

Sigui com vulgui, Mockus és la gran sorpresa verda que podria mobilitzar l'antiuribisme i també la gran incògnita. Els grans reptes als quals s'enfronta qualsevol candidat determinat a impulsar una transició veritable a Colòmbia són el desmantellament del “narcoparaestat” aixecat a pols per Uribe i els seus, i iniciar un procés negociador per acabar amb el conflicte sense ser titllat de terrorista. Si guanyés Mockus, voldrà i podrà fer-ho?
Escriu un comentari
* Camps obligatoris