ElTriangle.eu - Diari digital d'informació, anàlisi i opinió

ElTriangle.eu - Diari digital d'informació, anàlisi i opinió

CATALÀ CASTELLÀ
25-03-2010
El Laborisme en una hora crucial
Eleccions al Regne Unit -
Gordon Brown encara les properes eleccions amb l’afany de definir un New Labour diferent al de Tony Blair
Pep Martí
Els laboristes del Regne Unit afronten unes eleccions molt difícils el maig vinent. I no poden amagar certa satisfacció per aquest fet. Perquè fins no fa gaires mesos, aquests comicis eren vistos per tots els analistes polítics com impossibles de guanyar pel Labour. El destí ha volgut que la formació que lidera el primer ministre Gordon Brown [a la imatge] encari l’etapa final de la campanya acomiadant per sempre Michael Foot, qui va ser líder del partit entre 1980 i 1983.

Amb 96 anys, Foot era un supervivent del Partit Laborista pre-Blair. Membre de l’ala esquerra, socialista sense complexos, tothom li reconeixia honestedat política i brillantor parlamentària. Però va haver de liderar l’oposició a una Margaret Thatcher en auge i amb el llast d’una branca sindical molt radicalitzada –influïda per sectors del trotskisme– i impopular entre les classes mitjanes. La puixança d’un sector encara més dur que Foot, encapçalat per Tony Benn, va provocar una escissió per la dreta que va noquejar el partit en les eleccions de 1983. El programa de Foot en aquella campanya (700 pàgines on es detallava un pla de nacionalitzacions, s’apostava per una política de desarmament en plena guerra freda i es postulava la supressió de la Cambra dels Lords) va fer que Foot hagués d’escoltar del seu correligionari Gerard Kaufman una frase que s’ha fet famosa en la política britànica: “Aquest programa és la carta de suïcidi més llarga de la història”.

La llarga travessa del desert dels laboristes (1979-97) van suposar un seguici de líders (James Callaghan, Michael Foot, Neil Kinnock i John Smith) caiguts en les urnes i una modernització del partit que es va traduir en la pèrdua de pes del bloc sindicalista més reivindicatiu, la presa del control intern per un sector pragmàtic i “centrista” i l’acceptació, a la pràctica, del triomf ideològic del thatcherisme.

Les eleccions de 1997, amb la victòria de Tony Blair, el Labour tornava al poder. Blair assumia un Govern laborista que, dins del partit, estava assentat en una aliança a tres bandes: ell, exponent de la línia més desideologitzada i tecnocràtica del partit; Gordon Brown, qui compartia amb Blair la filosofia de fons de l’anomenada “tercera via” o New Labour, però sense la seducció pel neoliberalisme del primer ministre i preservant encara certa estètica laborista; finalment, Robin Cook, candidat dels laboristes més preocupats per la pèrdua dels orígens socialitzants, però molt lluny dels Benn i Foot del passat.

El fracàs del cabdillisme blairià
Blair va ser un líder d’èxit. No és ara moment d’analitzar la seva etapa de govern. Va fracassar, però, en l’intent de sotmetre del tot el partit al seu cabdillatge. Un cop més, com li va passar abans a Thatcher entre els conservadors, les estructures del partit van frenar el seu poder omnímode. Blair va aconseguir derrotar l’ala més radical del partit i va aïllar –gràcies als molts escons obtinguts en les seves victòries, que el feien invulnerable a les continúes fugues de vot dels díscols– els qui, com Cook, li van plantar cara durant la guerra de l’Iraq.

Però no va poder anihilar Brown, que es va fer inexpugnable com a secretari del Tresor i va demostrar una capacitat de resistencia imprevista. Les lluites entre blairites i brownites van animar la política britànica durant anys. El juny de 2007, finalment, Blair va cedir el testimoni.

Brown ha sabut imprimir un segell personal a la seva gestió. Ha llimat les tensions amb l’ala Ezquerra, que, si no el veu com un dels seus, com a mínim el prefereix a Blair. Davant la crisi econòmica, ha fet un discurs d’exigència i ha reprès la política keynesiana del laborisme. A aquetes alçades, es pot dir que el labour ha salvat els moblé si manté una base sòlida, tot i que les enquestes encara donen als “torys” com a vencedors. Però hi ha partit.

L’ascens del primer ministre en els sondejos ha fet que, com per art d’encanteri, s’hagin aturat en sec les conspiracions internes de l’any pasta per fer-lo fora.


Intrigues en espera
Tot i estar retirat, l’ombra de Blair és allargada. Els blairites resten dempeus. Però ja no són un bloc compacte. Un dels més brillants, Peter Mandelson, ministre de Comerç, ha tancat un pacte amb Brown qe ha ajudat aquest a estabilitzar-se. Un altre blairià rellevant, el veterà Alan Johnson, ministre de l’Interior, es va negar a encapçalar una rebel·lió interna fa uns mesos. Continua viva l’anomenada Banda de Primrose Hill, un grup d’antics íntims de Blair , que té segurament en David Miliband, el responsable del Foreign Office, el seu astre rei. L’ambiciós Miliband estaria en les travesses si els laboristes caiguessin en le surnes el maig. És un blairià més progressista que Blair. Diferent de James Purnell, a qui tampoc li manca ambició però de qui es diu que és massa de dretes per liderar el Labour.

Els brownites resten cohesionats entorn el seu cap i donaran la batalla per ell fins i tot en cas de derrota ajustada. Si no és així, potser algun d’ells es llanci a heretar el ceptre, com Alistair Darling, ministre del Tresor i fidel de molts anys, o Ed Balls, ministre de la Família i cap d’una entitat tan britànica i laborista com a Fabian Society.

Tant si hi ha una lluita pel lideratge, o si els laboristes continuen a Downing Street, la cúpula del partit, a banda de brownites i blairites, conviurà amb una ala radical, minoritària però combativa, agrupada bàsicament en el Socialist Campaign Group, amb diputats com John McDonnell i Dennis Skinner.

Sense oblidar en aquest mapa la senyora Harriet Harman, la “deputy leader”, la número dos del partit, qui s’alinea més aviat amb els sectors més progressius de la formació. I l’històric Jack Straw, un dels pocs barons del partit que ha aconseguit restar al marge dels embats entre el primer ministre i el seu predecessor.

Situat entre la història del laborisme i l’ombra de l’anterior líder, Gordon Brown avença per intenta demostrar que hi ha vida política (és a dir, triomfs electorals) més enllà de l’estela de Tony Blair.
Escriu un comentari
* Camps obligatoris