ElTriangle.eu - Diari digital d'informació, anàlisi i opinió

ElTriangle.eu - Diari digital d'informació, anàlisi i opinió

CATALÀ CASTELLÀ
18-02-2010
De semites i antisemites
La impunitat del Mossad -
La campanya de relacions públiques de la “diplomàcia global” israeliana coincideix amb l’imminent esclat de l’informe Goldstone, que acusa Israel –també a Hamàs– de crims de guerra i crims contra la Humanitat. L’etiqueta d’antisemita comença a relluir amb massa lleugeresa
Joan Palomés
Aquest diumenge passat, el diari La Vanguardia ens delectava amb un impagable article del corresponsal a Tel Aviv sobre “l’home més poderós d’Israel”, que és així com es titula la crònica. I no era altre que Meir Dagan [a la imatge], el cap suprem dels serveis d’intel·ligència i operacions especials, el Mossad. L’hagiografia de Dagan no té desperdici. Tot i que Henrique Cymerman li reconeix l’utilització de “mètodes poc ortodoxos” –un elegant eufemisme–, el perfil del personatge respon al d’un eficaç i patriota funcionari que es reuneix diverses vegades per setmana amb el president i que dirigeix una institució gairebé diplomàtica, gairebé benèfica. Res a objectar, atesa les conviccions del periodista i la línia editorial del diari, si no fos perquè estem parlant de les més sofisticades màquines de matar –els serveis secrets– que disposen els Estats. I el Mossad, en aquest sentit, és un dels aparells d’intel·ligència més eficients del món que, fins i tot, ha superat el seu poderós mentor, la CIA. Seria possible imaginar un panegíric d’aquestes característiques sobre les bondats de la CIA i el seu director? O de la KGB –avui FSB– i les solidàries activitats del seu cap? Només cal recordar el cèlebre cas de l’espia fulminat amb poloni que va provocar la irada protesta de les democràcies occidentals.

El retrat de Dagan i del seu servei d’intel·ligència és entendridor. I per manca d’espai –la servitud de la premsa, ja se sap…– el periodista no va poder incloure la dilatada nòmina d’assassinats selectius i execucions extrajudicials pel que ha esdevingut cèlebre el Mossad. Al llarg dels anys i dels llocs –a París, a Roma, a Beirut, a Malta, a Tunísia, a Brussel·les… i, òbviament, a Cisjordània i Gaza– la cúpula de l’OLP ha estat recurrentment i convenient escapçada amb un control del tempus estratègic –durant negociacions de pau o apropant-se les dates de cimeres– que és d’admirar. Només l’any 2000, més de 50 dirigents palestins de les diverses faccions van ser eliminats. I no només el líders polítics han estat blanc de la seva letal eficàcia. Poetes, escriptors i intel·lectuals –Abdel Zwaiter, Ghassan Kanafani, Kamal Nasser, Yousef Al Najar, Al-Din Al-Qalaq…– i científics, com l’egipci Yahya Al Mashad o els més recents assassinats d'un grapat de científics iranians, ofereixen al sagnant llistat del Mossad una pàtina de versàtil intel·ligència.

Famosos són també els mètodes i pòcimes sorgits de l’equip de científics de l’Institut de Recerca Biològica de Tel Aviv, com ho és la vessant d’assessoria internacional del Mossad: la SAVAK, tenebrosos serveis secrets del Sha de Persia; el BOSS, els serveis secrets de la Sudàfrica de l’apartheid, molt eficaços en la lluita contra el Congrés Nacional Africà, diverses formacions paramilitars colombianes durant els 97 i 98, així com els temuts kaibil, sanguinàries tropes d’élit guatemalenques actives durant els anys de la contrainsurgència, o els Batallons Atlacal salvadorenys –responsables dels assassinats dels jesuites de la UCA– han estat algunes de les formacions que han comptat amb el savoir faire, assessoria i entrenament dels bons serveis dels professionals israelians. Fins i tot, nombrosos destacats membres de la política nacional han format part de la formació creada el 1951 per Ben Gurion. Tzipi Livni, una elegant exministre d’Exteriors, va reconèixer haver fomat part dels silenciosos kidon (baioneta, en hebreu), que són els escamots especials formats per quatre membres, responsables directes de l’execució de l’enemic escollit. La consciència d’aquests eliminadors, però, resta incòlume. Previament, els juristes de Tel Aviv haurien declarat culpable l’objectiu. L’assassinat esdevé legal.

La naturalitat amb la que el periodista amaga la foscor oficial d’aquests serveis secrets coincideix amb la benevolència, quan no aquiescència necessària, amb que són percebudes les seves activitats per l’opinió pública israeliana. La guerra és la guerra. Un axioma incontestable en un poble que fonamenta la seva consciència col·lectiva en la memòria de l'Holocaust, cohesionada, a més, per una doctrina contemporània, el sionisme, veritable nou dogma de fe del poble escollit.

Però no només a Israel es gaudeix amb fruició paranoica i obsessiva aquesta particular percepció de la història i dels esdeveniments. Recentment, Stephen Pollard, editor del prestigiós Jewish Chronicle, la publicació hebrea més antiga amb seu a Londres, va encetar una polèmica en justificar públicament els assassinats extrajudicials. El seu diari, fins i tot, ha iniciat una campanya per canviar les lleis britàniques, de manera que els responsables de crims de guerra israelians no puguin ser perseguits per la jurisdicció universal. Un altre notable columnista britànic, l’historiador Geoffrey Alderman, ha declarat que “és absolutament legítim matar” tots aquells palestins que van votar Hamàs.

Les associacions “d'amics d'Israel” floreixen per Europa i a la UE el lobby israelià, incrustat en el Centre d'Estudis Europeus i el Transatlantic Institute -filial del Comitè Jueu Estatunidenc (AJC)-, treballa de valent per “reavaluar les prioritat europees” i buscar relacions més properes amb l'Estat israelià, deixant de banda el conflicte amb els palestins, segons consta en el document “Buscant la quadratura del cercle: les relacions UE-Israel i el procés de pau a l'Orient Mitjà” repartit entre els europarlamentaris.

L'antisemitisme, diu el document, està massa present en els carrers de les ciutats europees i en els escons de l'europarlament. El xantatge permanent de l'Holocaust -La indústria de l'Holocaust és el títol del célebre llibre de Norman Finkelstein- pesa com una llosa sobre els avergonyits europeus que són fulminats i neutralitzats amb una simple reconvenció, encanteri prodigiós: antisemita.

La Fundació Reut és un think tank que proveeix de matèria primera el Govern israelià. En un informe recent adverteix de l’"amenaça estratègica" que representa per l’Estat d’Israel el que anomenen “campanya global de desligitimació” encapçalat per grups d’esquerra europeus, activistes radicals, la comunitat musulmana immigrada a Europa i el món universitari i acadèmic. El document emfasitza en la campanya de boicot contra Israel encetada i que equipara l’apartheid sudafricà amb el que pateixen el palestins dels territoris ocupats i els habitanst àrabs d’Israel –un 20%–, ciutadans de segona categoria. L’informe de la Fundació Reut conclou que els serveis d’intel·ligència deurien supervisar aquestes organitzacions i les ambaixades serveixin com a “front de batalla contra la deslegitimació”. Tot i que la campanya de relacions públiques dels “amics d’Israel” ja s’ha desfermat fa temps, atès que l’Informe Goldstone, que acusa l’Estat d’Israel de crims contra la Humanitat i crims de guerra, està a punt d’esclatar.

L’etiqueta d’antisemita penja com una llufa de l’esquena d’Europa. I no sense motius. Els pogroms en les ciutats europees han estat recurrents al llarg dels segles quan el jueu era el boc expiatori. Les matances de jueus, des de les persecucions del segle XV –a Barcelona, l’any 1392 uns 400 jueus morien a mans de les turbes– fins a la vergonya inoblidable de l’Holocaust són una taca permanent en la nostra història. I d’altra banda, l’extrema dreta i la xenofòbia sociològica treuen el nas, els uns, i creix en aquests temps de crisi, els altres.

Tot i que el boc expiatori d’avui, també semites, és el complex univers de comunitats musulmanes immigrants i que la islamofòbia rampant té diversos instigadors. “Els amics d’Israel”, entre molts altres. És per això que la lleugeresa amb que el sinistre apelatiu d’antisemita es penja a tort i a dret té un punt de pervers. Avui, són antisemites sense pal·liatius els que denuncien les atrocitats de l’exèrcit israelià reflexades en l’Informe Goldstone. També ho són els activistes solidaris que treballen en les comunitats palestines. I els que s’escandalitzen de la neteja ètnica que pateix el poble palestí i la colonització indeturable del territori palestí amb 400.000 colons israelians a Cisjordània i Jerusalem Est. Ho són també els que exigeixen que es compleixin, simplement, les diverses Resolucions de la ONU: la 242, la 446, la 478, la 3236… I els que critiquen la política israeliana a l’Orient Mitjà o el tractament ultratjant que reben els ciutadans àrabs d’Israel, un 20% de la població, també són antisemites. Com ho són, i molt, els activistes i militants que preconitzen el boicot contra Israel. Antisemita sigui, probablement, aquest humil escrit. Antisemita és el cel i la lluna. Antisemites som tots, segons una creixent i estesa paranoia procedent del poble escollit.

L’Holocaust no s’ha d’oblidar. Els jueus, per raons essencials. Els europeus, per motius existencials. Israel ha de preservar la seva memòria i està obligada a recordar l’Holocaust, però amb les mans netes. Enarborar l’Holocaust per a justificar les atrocitats, els crims de guerra, els crims contra la Humanitat i la neteja étnica comesos per l’Estat d’Israel contra els palestins és execrable.
Escriu un comentari
* Camps obligatoris