Temps d’escorpins ( i de galls)

En els sis mesos que portem de l’any 2023 han estat assassinades a Espanya 25 dones. Mentre escric això, tres dones ho han estat  en els darrers dos dies. 25 dones privades injustament i crudelment de vida. No són simples estadístiques, no poden ser-ho tot i que sovint sembla que així sigui. En el 2022, 36.644 dones han patit violència de génere o masclista per a ser precisos, i aixó serien només els casos denunciats. Aquesta xifra indica que 1,5 de cada 1000 dones de més de 14 años l’han patit. 49 d’elles, a més, han estat assassinades per les seves parelles o exparelles, els “seus” homes en definitiva.

És veritat que la xifra va disminuint des que disposem de polítiques actives contra la violència masclista al mateix temps que  la consciència ciutadana respecte a dita violència va en augment, lentament, però va en augment. Sense aquesta consciència, eradicar la violència seria una tasca encara més difícil del que ja ho és. Impossible saber quantes dones, les milers i milers de dones que en el transcurs de la història de la Humanitat han estat privades de vida d’aquesta manera  cruel, absurda i injusta, quantes ho estan sent ara mateix en  tot el món, en tots els continents i en totes les cultures, però la literatura, la música així com la pintura, a través de la mirada dels homes ,  han relatat aquests crims abjectes revestint-los d’un aura tan excelsa i “romàntica” com absolutament naturalitzada. Està costant molt eradicar-la en totes les formes des de les més lleus i quotidianes (però no menys destructives) fins a les més violentes i definitives. Massa arrelada, massa interioritzada, massa justificada culturalment. De fet, és en essència una qüestió de poder, de control d’una meitat de l’ humanitat, els homes, sobre l’altra, les dones. D’aquí les resistències.

La presa de consciència col·lectiva resulta així determinant en la lluita per eradicar la violència masclista tant como resulta també indispensable el paper de les institucions públiques per a combatre amb èxit aquesta violència tan arrelada. És en aquest punt on s’encenen totes les alarmes. Un partit d’extrema dreta com Vox entrant ja en les institucions de la mà d’un PP acomodatici i sense fàstics a tot allò iliberal, decidits ambdós no sols a abandonar aquesta lluita si no a negar la premissa: la violència ja no seria de gènere o “masclista” (l’agent) sinó difuminada com a  “intrafamiliar” (l’espai). Designar-la com a intrafamiliar té dos efectes, un, amplia els possibles agents de la violència, qualsevol membre de la família, en un poti-poti confús i interessat que vol ocultar que son les dones les que  reben any rere any com a víctimes les medalles d’or,  les de plata i les de bronze.

El segon efecte, tant o més important en la intenció, és que s’elimina del marc mental social, peró també en el dels mateixos homes, la seva responsabilitat en aquesta violència i, per tant, la seva indispensable implicació per a la solució del problema. El llenguatge és performatiu, mai innocent, ho sabem. En el passat aquests crims eren qualificats de passionals i, ja se sap, hi ha humans  incapaços  de controlar les seves passions i, estant como estava aquest impuls en l’ordre natural de les coses, no es podia fer res, així havia estat sempre.

Les intencions són clares, ja no són sospites del que puguin o no fer aquesta gent de Vox. Allá on han entrat condicionen polítiques eliminant regidories i conselleries d’Igualtat o altres socialment necessàries. Així ho han fet als municipis i autonomies on, de la mà del PP, han aconseguit entrar i condicionar el Govern. Com en la faula de l’escorpí i la granota, per si no ens en havíem adonat,  senzillament,  perquè està en la seva naturalesa. Ara estem a les portes d’unes eleccions generals,  tinc pocs dubtes del que votaran els incels, els cunyats i els “ésto lo arreglaba yo en dos patadas”, però, abans de que sigui massa tard  o perquè s’està fent cada cop més tard aquí i a Europa, cal que ens parem a pensar per tal d’extreure’n les conseqüències i actuar com a ciutadans i ciutadanes conscients dels riscos. En definitiva, perquè la ciutadania, la condició de ciutadà, és sobretot una responsabilitat més que no pas un privilegi.

(Visited 122 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari