Rivera no, gràcies

Deia Giulio Andreotti del poder “que deteriora a qui no el té”. No sé, segurament tenia raó, tot i que la política ha donat clars exemples de descomposició per defecte o excés. M’hi ha fet pensar el ressorgir esporàdic de qui va ser iniciador, impulsor i destructor de Ciutadans, Albert Rivera, que, de manera col·lateral, ha estat reina per un dia gràcies a la seva abrupta sortida per gandul del bufet d’advocats Martínez-Echevarría. Geni i figura, Rivera ha sortit de la firma amb trencadissa. Paradoxes, reclama ara 500 dies per any treballat, als antípodes del que defensava en política: 20 dies per acomiadament procedent i 33 si és injustificat. I és que Rivera, com Marx, té principis, però si no agraden en té d’altres. Diu que, malgrat els cants de sirena del PP, no preveu tornar a la política, i que buscarà refugi en l’àmbit privat. Ho celebro. Rivera confirmaria el que deia il divo, la falta de poder deteriora.

El vaig entrevistar fa anys, en ple apogeu polític. Recordo que va fer de Jekyll en els prolegòmens, i de Hyde quan vaig encendre la gravadora. Dualitat extrema que em va cridar poderosament l’atenció. Sempre l’he trobat pertorbador, sinistre fins i tot. Com passava amb el cavall d’Àtila, per on passa Rivera no creix l’herba. La seva ambició era devastadora. Crec que és dels polítics que més mal han fet a la convivència política d’aquest país. Per a ell, com per a Maquiavel, el fi justifica els mitjans; així, sempre va jugar amb foc, fins que es va cremar. Tibant el fil de la dualitat, volent destruir l’independentisme -principal missió que es va autoimposar en el seu dia-, el que va aconseguir és fer-lo ressorgir de les seves cendres. I és que com més fort era l’enemic, més justificable era la seva presència. Però, com deia l’enyorat Pasqual Maragall, el suflé es desinfla, i Rivera es va desinflar, deixant l’invent a la mínima expressió i en mans d’una deixebla inicialment fidel, però que aviat es va rebel·lar, l’Inés Arrimadas. Això no obstant, la missió del relleu ha estat apagar els pocs llums que restaven encesos.

La tornada de Rivera seria, en tot cas, una mala notícia. El foc ja està prou atiat, com per a posar-hi més llenya. Així, desitjo que trobi aixopluc en l’àmbit privat i allà on pugui fer menys mal a la societat, gratant-se la panxa al sol, o de cara a ell.

(Visited 82 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari