Tiurana, a la vall del Mig Segre, entre Ponts i Oliana, a les comarques de la Noguera i l’Alt Urgell, és el poble que, amb altres cinc (Basella, Miralpeix, Castellnou de Basella, La Clua i Aguilar), va ser inundat pel pantà de Rialb, un projecte faraònic del franquisme tecnocràtic dels anys 60 del segle XX, inaugurat en plena “democràcia” el 2000 i que afectà, al llarg de 25 quilòmetres de la conca del Segre, unes 1.500 persones i milers d’hectàrees de bons conreus agrícoles. Igualment passà, aquells anys, amb Mequinensa i Faió, a l’Ebre, i a tants d’altres llocs d’Espanya, entre els quals a Riaño.
Inauguràvem la transició política (1975-1980) amb aquests i altres conflictes ecològics, territorials, econòmics i humans, derivats del programa del gran capital, espanyol i americà, d’expropiar la petita propietat agrària i concentrar-la com a consumidors als grans centres urbans.
A mitjans dels anys 70, quan es féu pública la decisió del darrer govern franquista de construir l’embassament de Rialb, un grup de periodistes catalans, que teníem (i continuem tenint) en la defensa real de Catalunya la nostra senya d’identitat, vam conjurar-nos per informar d’aquella agressió a tots els diaris i publicacions, per denunciar els promotors d’aquella aberració interessada -dels ministeris a les conselleries de la Generalitat (a partir de 1980), dels organismes econòmics als partits polítics (sobretot CiU, PSC-PSOE i PP)- i, en fi, dels plans expansius en regadius que tenien els dirigents del Canal d’Urgell amb grans empreses constructores i hidroelèctriques, les més beneficiades.
A la zona afectada es va muntar un enrenou d’oposició considerable, però no hi va haver força política i humana suficient per aturar-ho, davant del poder dels ministeris a Madrid, de la CHE a Saragossa o dels ajuntaments encara franquistes a Lleida o Barcelona i, ja en democràcia municipal i llibertat de partits, ni uns ni altres van ser prou valents, sobretot els majoritaris, per defensar aquella terra i aquella gent del desnonament a què van ser condemnats.
Ara, després d’aquest llarg procés (i quan els daus ja fa 23 anys que es van acabar de tirar), TV3 –que va anar cobrint, segurament amb pressions en contra, els fets més reivindicatius d’aquelles protestes-, a través del programa “Sense Ficció”, que dirigeix Montse Armengou amb un equip tècnic i periodístic molt competent, amb Xavier Llopart al capdavant, gira la vista enrere per acostar-nos al record del que va significar tot allò.
Els periodistes que vam ser allà des del primer moment, en suport als directament perjudicats, com la gent de l’Associació per la Defensa del Mig Segre i els ajuntaments de la comarca, que van tenir l’ajut dels partits locals d’esquerres, de l’associació ecologista DEPANA i del partit Alternativa Verda, vam ser convocats a Ponts, Oliana i al nou poblat de Tiurana, per tal de rememorar tot el que entre aquelles muntanyes del Pirineu es va viure i es va patir, tot plegat per res. El pantà està a un 20% de la seva capacitat.
Allí vaig retrobar el company Jaume Reixach (amb qui vaig publicar, el 1986, el llibre de la llarga gestació interessada que va ser Rialb), vam fer esment de Santiago Vilanova (que també se’n féu un tip a El Correo Catalán i al Diari de Barcelona), vam escoltar de nou el geòleg de la Universitat de Saragossa, José Luís Peña, que informà de la sismicitat del terreny, i també, en fi, els activistes supervivents: la llegendària Marta Tuca (del poble vell de Tiurana, tan autèntic); Josep Coma (PSUC) i Jordi Pasques (activista cultural al Pirineu), els dos d’Oliana; Jordi Vidal, de Ponts (director de la revista Portaveu); Àngel Villarte (alcalde del nou Tiurana) i, igualment, els antics dirigents d’Unió de Pagesos, Josep Pàmies i Pere Ayguadé, de Balaguer, aquest darrer del PSC que, com el senador socialista Josep Ball i la diputada lleidatana Maria Rubies, de CiU (ja traspassats), van ser escombrats d’aquests partits per oposar-se, amb poderosos arguments, al pantà.
Aquest va ser el panorama de dos dies intensos, entre la ràbia i la tristesa de fons, en veure el resultat de l’aliança del “capitalisme salvatge i primari” (com Jaume Reixach definí el que es practicava a Lleida capital) amb el refinat i tecnològic que, al final del franquisme, preparaven les elits catalanes i espanyoles.
