L’expresident de la Generalitat Quim Torra està necessitat d’atenció. Quan es va establir a la seva oficina d’expresident, esperava
–diuen des del seu entorn– ser un referent de l’independentisme i que el reclamessin constantment els mitjans, les organitzacions i el teixit civil sobiranista. Res més lluny de la realitat. De fet, a Junts x Catalunya (JxCat) són pocs els sectors que compten amb ell, i fins i tot li retreuen que no hagi tingut el més mínim interès per implicar-se en el partit i per bastir els fonaments de l’organització.
Tant és així que, a excepció de la presidenta del Parlament, Laura Borràs, pocs han estat els consellers, dirigents o expresos de JxCat que han volgut aparèixer amb ell en públic o que l’han convidat a actes i esdeveniments. Segons el seu entorn, Torra sí que acusa la falta de protagonisme, però lluny de veure-ho un problema ho interpreta com una garantia que té les mans lliures per poder criticar fins i tot els seus. Una mostra d’això és que darrerament ha estat quasi més aspre amb JxCat que amb Esquerra, com tenia acostumat el públic independentista, tant abans com després de deixar el càrrec de president.
