Nosaltres sols

Amb el cap cot, i sense fer gaire soroll, el Consorci del Museu de Lleida Diocesà i Comarcal ha començat a retornar les 111 obres d’art que procedien de les parròquies que l’any 1995, per decisió del Vaticà, van ser adscrites a la diòcesi de Barbastre-Montsó. De moment, se n’han lliurat 28 i, en els pròxims dies, és previst que passi el mateix amb la resta. S’acaba així el segon capítol de la desgraciada “guerra” que enfronta, des de fa 25 anys,  el Govern de l’Aragó amb la Generalitat.

La primera “batalla”, la dels tresors del monestir de Sixena -ubicat en territori aragonès- que estaven exposats al Museu de Lleida, també va acabar amb el seu retorn l’any 2017, durant el període d’aplicació de l’article 155 de la Constitució. L’únic que ha sortit  perjudicat d’aquesta derrota judicial i política és, paradoxalment, l’exconseller de Cultura, Santi Vila, condemnat per desobediència i que s’ha vist obligat a hipotecar la seva casa de Figueres per pagar la multa. I és que la Caixa de Resistència independentista es va negar a ajudar-lo a superar aquest mal tràngol, ja que se’l considera un “traïdor” a la causa.

Ara queda pendent el litigi sobre les pintures murals del monestir de Sixena, que van ser arrancades i portades a Barcelona durant la Guerra Civil i que s’exposen al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). En aquest cas, la perillositat de malmetre la seva integritat si se les torna a moure sembla aconsellar que el més sensat seria deixar-les on són.

En tot cas, el conflicte de les obres d’art ha enverinat i deteriorat, fins a extrems penosos, les relacions entre els governs de Catalunya i l’Aragó que, no ho oblidem, van compartir un brillant passat en comú a l’Edat Mitjana. La negativa de la Generalitat a facilitar el retorn d’aquest patrimoni va motivar, per exemple, que l’Aragó decidís, l’any 2006, suspendre la seva participació en l’Euroregió Pirineus-Mediterrani, de la qual forma part Catalunya.

Hi havia una altra manera d’encarar la divisió de la diòcesi de Lleida, origen d’aquesta “guerra” estèril: retornant tot seguit les 111 obres reclamades i  promovent, des de Catalunya, una estreta col·laboració entre els museus de Lleida i Barbastre per garantir la seva exhibició i fomentar activitats culturals en conjunt. Però no. Es va optar per la confrontació radical, fins que la derrota jurídica ha estat total i, per postres, s’ha creat un “mal rotllo” que ha intoxicat la convivència entre aquests territoris germans, units per forts vincles històrics. 

Aquesta “guerra” és un paradigma dels gruixuts errors estratègics que, sota l’hegemonia política nacionalista, hem comès a Catalunya des de fa 40 anys. Amb una actitud  empàtica i propositiva, les relacions entre aquests dos territoris de l’antiga Corona d’Aragó haurien pogut ser, en democràcia, molt fructíferes i beneficioses per a tots.

Per exemple, en una qüestió tan fonamental i sensible com és la gestió dels recursos hídrics i ambientals de la conca de l’Ebre. Un organisme amb seu a Saragossa, la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE), és qui s’encarrega del govern d’aquesta enorme plataforma, que va des de Cantàbria fins al Delta i que abasta tots els rius del Pirineu que hi conflueixen.

Tots sabem que el Delta de l’Ebre està en una situació crítica, a causa de la regressió i del canvi climàtic. Una de les causes principals d’aquest drama ecològic és la manca de sediments, que queden aturats riu amunt, en els embassaments de la conca. Si Catalunya mantingués una relació de cordial i lleial veïnatge amb l’Aragó, de ben segur que això s’hauria pogut abordar amb rigor i profunditat, per tal de trobar, des de fa anys, una solució col·lectiva.

Però no. L’esperit del “nosaltres sols”, inoculat per Jordi Pujol fa ja 40 anys, i que té la seva màxima expressió en el “pla de nacionalització” impulsat l’any 1990, ha estat devastador. Ens hem convertit en una comunitat antipàtica i hostil als ulls de la resta de comunitats espanyoles i de l’altra cantó dels Pirineus. L’absurda “guerra” de les obres d’art de la Franja n’és una mostra fefaent. També els intents, generosament subvencionats per la Generalitat, de “catalanitzar” artificialment la Comunitat Valenciana o les illes Balears.

Amb més humilitat, respecte, generositat i afany de treballar plegats amb els veïns, des del reconeixement mutu i la igualtat, hauríem pogut avançar i progressar molt més. Això ho van tenir molt clar els “pares fundadors” de Catalunya, que van fer de les aliances matrimonials –per exemple amb la dinastia de l’Aragó- la seva manera de sobreviure, de créixer i de projectar-se.

Aquí, des de la Generalitat, ens hem dedicat a barallar-nos amb els veïns o hem creat i finançat “quintes columnes” per subvertir la legitimitat democràtica de les seves institucions d’autogovern. Amb aquesta estratègia equivocada i suïcida només hem aconseguit la seva animadversió i que qualsevol iniciativa que arribi des de Catalunya sigui rebuda, d’entrada, amb lògica prevenció i malfiança. 

Espero que la lliçó de les obres d’art del Museu de Lleida ens faci obrir els ulls i veure la necessitat imperiosa que tenim de construir ponts, en comptes de dedicar-nos a dinamitar-los. Catalunya ha de canviar el xip.

(Visited 782 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari