Hi ha dos temes sobre la taula del debat polític i social sobre els quals és complicat escriure o parlar evitant trepitjar ulls de poll o entrar en confrontacions pujades de to. Són el de la llengua a Catalunya i el de la possible guerra a Ucraïna. Són dues d’aquelles qüestions en les que les posicions se solen radicalitzar i si no estàs en un extrem o en l’altre, ja has begut oli.
Pel que fa a la immersió lingüística sembla que o estàs amb la immersió lingüística que es ve aplicant a les escoles des dels anys vuitanta o ets un traïdor espanyolista i un enemic de la llengua catalana.
En el cas d’Ucraïna, o t’apuntes a les protestes i manifestacions que ressusciten el ‘No a la guerra’ del temps de la invasió de l’Iraq per part de la coalició de forces internacionals o ets un militarista de nassos i un pro-ianqui execrable.
Crec que el més saludable és acarar els dos contenciosos amb el màxim d’informació possible, evitar arrenglerar-se acríticament amb qualsevol dels bàndols i apostar per les solucions més constructives i viables.
Un dels problemes que comporten aquestes polèmiques és que les posicions intermèdies reben crítiques dels dos costats i topen amb dificultats per ser escoltades. Un altre problema és que et situïs en el bàndol que sigui sempre et trobes amb companys de viatge amb els quals no hi voldries tenir res a veure. Ja passava a les manifestacions pels conflictes als Balcans o Síria, on coincidien pacifistes de tota la vida i simpatitzants de l’islamisme més radical i violent.
Ara, els que reclamen que a les escoles hi hagi un 25% d’assignatures i temps educatiu en castellà coincideixen amb els seguidors més fanàtics de Vox i els que volen que s’apliqui estrictament la immersió lingüística vigent es troben com a companys de viatge als que criden ‘pim, pam, pum, que no en quedi ni un’ als dirigents i militants del PP que es passegen per Vic després que l’ajuntament els vetés la instal·lació d’una paradeta a ells i a l’associació ‘Escuela para todos’.
Tornarem a tenir aviat manifestacions del ‘No a la guerra’; en aquest cas, davant la possible invasió russa d’Ucraïna. Espanya ha enviat vaixells de guerra a la zona i ha fert els seus avions de combat a l’OTAN per si els necessita en aquest conflicte. A les manifestacions previstes s’hi sumaran els contraris a l’OTAN i a l’aportació espanyola. Els pacifistes defensaran la seva convicció ideològica i molts independentistes el seu rebuig a Espanya. La Unió Europea ha advertit a Rússia que li aplicarà sancions molt dures si envaeix Ucraïna, però no falten els europeistes convençuts que reclamen una posició més serena i menys amenaçadora.
Insisteixo: el meu criteri és analitzar a fons situacions crítiques com aquestes dues i fugir de les respostes fàcils i que ens estalviïn discussions. Es pot ser partidari del 25% de castellà a les escoles a Vic i ser socialista i sumar-se al ‘No a la guerra’, però no per quedar bé amb ningú o perquè ‘és el que diuen els meus’ sinó perquè es considera que és el més encertat després de donar-hi les voltes que calgui.
