Finalment, davant l’absència d’un president desaparegut aquests dies, després de la puntada a Leo Messi i de les nul·les solucions de mercat aportades per Mateu Alemany, Ramon Planes o Jordi Cruyff, ha estat el central Gerard Piqué qui ha exercicit de CEO, a vint-i-quatre hores per al debut oficial de l’equip de Ronald Koeman en la Lliga. Diferents informacions han creat una certa confusió respecte a la fórmula i la quantificació d’aquest gest de Gerard Piqué de rebaixar-se “significativament el seu sou”, segons la versió del club, perquè els futbolistes Memphis, Eric Garcia i Rey Manaj poguessin ser inscrits al límit del primer partit de Lliga.
Sobre les negociacions amb la resta dels capitans del mateix club, el Barça ha admès que segueixen sense que s’hagi aconseguit un acord. Se suposa que amb la intenció d’encaixar dins de la massa salarial al Kun Agüero, actualment de baixa mèdica amb mesos al davant per a recuperar-se abans de poder estar en condicions de jugar. Alguns periodistes, generalment ben informats, matisen que Gerard Piqué ha acceptat cobrar aquesta reducció quan conclogui el seu actual contracte, que ja va ser estirat el 2020 en explotar la pandèmia fins al 2024. Això, el durà a estar jugant i cobrant del FC Barcelona fins als 37 anys.
Aquest va ser un arranjament amb Bartomeu que a Piqué ja li va costar una batussa amb Messi, monumental, i haver de demanar una entrevista a La Vanguardia (abans del Barça-Madrid) per criticar al president i a la seva junta directiva. Va ser el preu que va haver de pagar per intentar ajudar al club en circumstàncies adverses. En aquestes declaracions, Piqué, fins i tot, va haver de criticar el canvi d’entrenador -Valverde per Quique Setién- com alguna cosa que mai s’ha de fer quan, ell mateix en el seu club, l’Andorra, acabava de fer-ho amb el tècnic, Gabri, exjugador del FC Barcelona. Dit d’una altra manera, Piqué ja va estirar el seu contracte per a alleujar la massa salarial el 2020-2021 i les següents temporades.
Altres fonts apunten que el defensa no volia prolongar encara més aquest contracte, perquè ja ha complert els 34 anys, per la qual cosa finalment ha renunciat a una part d’aquest contracte que, d’altra banda, recuperarà quan pengi les botes segons altres versions i amb un altre tipus de contracte, perquè la Lliga de Futbol Professional (LFP) no sospiti res. La qüestió és si no serà un problema que Piqué hagi de continuar jugant tres anys més si les seves condicions no són les millors o les idònies a partir, per exemple, d’aquesta temporada o de la següent.
El gest de Piqué, d’altra banda, ve a ratificar aquest sentiment culer que se li suposa i que, en efecte, ja va demostrar, a criteri d’un vestuari dominat per Messi, davant la junta equivocada. La credibilitat d’aquesta rebaixa és la que des de fa mesos continua sent posada en dubte quan, la temporada anterior, diversos dels pesos pesants van acceptar diferir pagaments i ho van acordar amb la Comissió Gestora, a canvi d’interessos de demora.
La junta de Joan Laporta ja ha demostrat, d’altra banda, la seva incapacitat, davant les seves promeses, de jugar altres cartes amb jugadors susceptibles de ser traspassats que, a l’hora de la veritat, s’han oposat. Sobretot, perquè des de la directiva s’ha actuat amb prepotència i a la seva esquena. És el cas de l’infundat interès de canviar a Antoine Griezmann per Saúl Ñíguez amb l’Atlètic de Madrid. Pensar que Griezmann s’anava a sacrificar per deixar-li lloc a Messi era, si més no, una broma o un acudit de mal gust.
A més, al vestuari tampoc ha caigut bé que des de la junta es fomentessin, a través de la premsa, les crítiques als jugadors, sobretot a les ‘vaques sagrades’, per la seva falta de sensibilitat enfront dels problemes del club. Algunes d’aquestes al·lusions es feien sobre la base dels pocs títols dels últims anys i d’haver protagonitzat eliminacions de Champions que cap barcelonista ha pogut oblidar. L’estratègia no ha estat ni la més encertada ni la més eficaç.
La directiva, no obstant això, treu pit de les vendes i cessions de Jean-Clair Todibo per 8 milions d’Euros al OGC Niça; de la de Júnior Firpo al Leeds United, per 15 milions; la cessió de Trincao al Wolverhampton Wanderers per 6 milions; i les vendes de Carles Aleñá al Getafe per 5 milions, i la de Konrad De la Fuente al Olympique de Marsella, per 3,5 milions – ambdues, amb un 50% perquè es manté el dret de recompra-. A aquestes caldria afegir la rescissió de contracte de Matheus Fernandes que, no expliquen, ha denunciat el fet davant els tribunals.
