“La gent està esperant alguna cosa diferent”. Aquesta és la frase que va deixar anar la setmana passada Yolanda Díaz en un congrés a València que duia per nom “nuevas políticas”. Una trobada que, segons ella, tenia l’objectiu de “tornar a fer política amb majúscules”. Però… quants anys fa que la gent espera i, sobretot, reclama, una cosa diferent? No havia arribat ja? No era Podemos la panacea? El remei que ens faria retornar a la política real, aquella que es preocupa pels ciutadans i ciutadanes?
Ja fa 10 anys del 15-M, de les queixes dels indignats, d’aquells que deien voler canviar la política per poder canviar la societat. Fa més de set anys del crit “si se puede”. Fa més d’un lustre que ens parlen, com es va tornar a fer la setmana passada en l’acte de Yolanda Día, de la necessitat de construir un projecte de país i de societat, de pensar el que serà dels nostres fills i filles. Fa ja 7 anys que aquests que ara governen ens deien que calia acabar amb la casta, amb el règim del 78. Fa set anys en que aquests que ara ens governen deien representar el contrari del que ara són. Doncs si abans deien representar l’antítesi dels polítics aferrats al poder i a la seva cadira, en set anys han demostrat ser-ho ells també i, ara, ens han de tornar a vendre alguna cosa diferent. I ara ens interpel·len altra vegada, aquest cop amb nou Mesíes, com era Pablo Iglesias, reencarnat en Yolanda Díaz, que representa tot el que l’esquerra postmoderna pot desitjar.
Recuperem una de les frases que va deixar anar Díaz a València: “Frente a los del ruido y el odio, la herramienta es el amor, la esperanza”. Frases que resonen a església, a dogma, a fe. Frases de llibre d’autoajuda que busquen no arreglar els problemes sinó adjudicar-los als altres i que són el paradigma de la mala política; aquella que busca titllar el que pensa diferent com a “hater” i per tant, busca confrontar abans que treballar pel benestar de la societat. I això, és diferent al que hi havia abans? Potser alguns vam esperar massa d’aquells que ens deien ser d’esquerres i que en realitat no van fer més que traduir la exitosa campanya de màrqueting d’Obama: “yes, we can”. Obama, president d’un país en el què, no ho oblidem, no existeix la socialdemocràcia. Líder d’un partit que no es pot considerar, dins l’eix Esquerra-dreta amb el que els europeus estem acostumats – o estàvem- a clasificar els partis, com d’esquerres. I aquí sorgeix la qüestió: No serà que volen fer passar per esquerra una cosa que no ho és?
Una reflexió més, i és que en el moment en què ens trobem és quan més necessària és aquesta esquerra allunyada del pensament màgic i de les paraules buides que s’escriuren per quedar bé. L’esquerra que es preocupa per la societat, que fa política en Majúscules perquè lluita per aquelles causes difícils i no –sols- per petites fites pijo-progres. Aquella Esquerra que compleix el que va dir i deroga la reforma laboral. L’esquerra que es preocupa per l’augment dels serveis bàsics; que fa polítiques d’habitatge; que es planteja un canvi en el model productiu; L’esquerra que no permet que es segueixin explotant treballadors, i es continui blanquejant aquest esclavisme que s’ens està cruspint mentre observem impassibles com el neoliberalisme cada cop s’extén més. L’esquerra que lluita contra la nova esclavitud, com són els riders o els treballadors dels supermercats fantasmes, els quals han de preparar una comanda en dos minuts per a que arribi en 10 minuts a casa de la persona que l’ha demanat. L’esquerra que lluita perquè les paraules no amaguin la realitat, i que l’encarregada d’aquest supermercat no pugui parlar d’ “adrenalina positiva” dels seus treballadors per intentar amagar el que és la realitat, que és l’estrés i unes condicions laborals precàries. I voldria acabar amb una reflexió final: Ens hem plantejat per a que coi necessitem tenir tota una compra del supermercat en 10 minuts a casa?
