Sempre va bé que, de tant en tant, aparegui un personatge esperpèntic, allunyat dels cànons polítics establerts, políticament incorrecte, dient bajanades a tort i a dret, completament convençut d’allò que proclama. Joan Canadell forma part d’aquella nissaga de “bons catalans” que s’atreveixen amb tot sense tenir-ne ni idea, obviant les paraules dels experts. Podríem dir que és un negacionista, però tampoc no quadra en un àmbit tan negre, on tot és un desastre. Ell es mou en un terreny propi, i això significa recolzar segons quines tesis i, si cal, la contrària. Típic dels processistes de Junts, que tenen aquesta habilitat de moure’s en aigües movedisses sense acabar d’enfonsar-se del tot.
L’estiu ha estat ple de notícies diverses, però Joan Canadell l’ha clavada amb la seva afirmació (contundent com sempre) que cal fer l’ampliació de l’aeroport del Prat perquè, segons càlculs que ell mateix ha fet, les pistes i tot el recinte quedaran inundats pels volts del 2100 i això ja és extraordinàriament important, perquè, com diu, l’obra quedarà amortitzada uns anys abans.
És increïble aquest tarannà visionari de Canadell, una característica, un do, que el pot convertir en un gran estadista, si no ho és ja… Penso que és una aposta agosarada, però que portarà, sens dubte, importants inversions a Barcelona.
Ni ell ni jo ho veurem, però segur que Canadell (jo no, segur) deixarà el tema lligat i ben lligat perquè els seus descendents, la seva família (típic també de la burgesia catalana el fet de governar sempre els mateixos), pugui fer possible el somni d’un tal Canadell, que va ser conseller allà cap al 2021.
Cal dir que tot plegat no és un acudit; hi ha una fermesa en les seves paraules que no deixa cap mena de dubte que estava ben sobri quan les va dir. Imagino Canadell fent números dels vols, de les entrades i sortides de turistes, dels diners que deixen a Catalunya, en definitiva, tota una comptabilitat que refermaria la seva decisió.
Com és natural, els seus fills, nets i besnets s’haurien de fer càrrec de portar els comptes quan ell faltés, i la tercera generació, potser la segona també, veuria, per fi, l’aeroport convertit en un gran llac.
Ja no sobta el fet d’adonar-se que la intel·ligència no és precisament una característica d’aquesta gent que, en comptes d’aprofitar les ambaixades repartides arreu (i que costen una pasta) per lluitar contra el canvi climàtic i fer veure que som un país com Déu mana (la qual cosa podria ser un aparador de cara al món i ajudar a “internacionalitzar-nos”), doncs no, Canadell és amant de la pela i ja se sap que la pela és la pela.
Jo, des de la meva modèstia i sent conscient que mai no superaré la capacitat idealista i emprenedora de Canadell, m’atreveixo a suggerir-li que, ja ara mateix, es posin les bases per a la creació del gran parc natural del Prat. La seva destrucció pot revertir-se d’aquí a vuitanta anys amb espècies diverses, que ja poden quedar allotjades al Zoo de Barcelona o a l’Aquàrium. Canadell no ha pensat que l’augment del nivell del mar no es produirà de cop, sinó de forma progressiva, però això no em preocupa, perquè segur que disposa d’assessors ben preparats que li diran el moment perfecte per a la integració de la variada fauna a la zona.
L’expresident de la Cambra de Comerç, fins i tot podria fer la bona acció del segle recuperant els cavallets de mar que agonitzen al Mar Menor i donar-los una nova vida a Catalunya, en aquest espai de l’aeroport. És probable que pel fet de ser murcià, l’esmentat cavallet de mar, és a dir, espanyol, li produeixi mal de panxa. Laura Borràs posarà el crit al cel, així com tots els seus descendents. Llavors no tindrà més remei que anar a parar a la fauna del delta de l’Ebre que, per aquella època ja no existirà.
Quina sort en tenim de paios com Joan Canadell. A vegades no en som conscients, d’aquestes coses, i no ens adonem que gràcies a aquestes persones el país funciona. S’ho imaginen? L’any 2100 pot ser l’any de Catalunya, amb una reserva animal de primer ordre, amb piscines d’aigua salada i la torre de control de l’aeroport convertida en una talaia per a socorristes. El món ens mirarà.
Gràcies, Joan, ets un crac.
