«Fa vergonya veure les potències europees donant suport a Israel»

Entrevista a Laura Roger

Activista. En el món de la solidaritat des de fa 20 anys, treballa amb Ateneu del Món, una ONG de la seva població (Sant Quirze del Vallès) que desenvolupa projectes de cooperació i solidaritat. Per la seva col·laboració amb una entitat internacional, que presta ajuda sanitària a la Cisjordània, coneix molt bé la realitat i el patiment del poble palestí.

Palestina és un infern, tal com es percep des de l’etnocentrisme europeu? 

Segons la meva percepció, no. He estat a Palestina un parell de vegades. He conviscut amb la gent, he treballat amb ells en els projectes que portem allà. Són persones com tu i com jo. Amb les mateixes il·lusions i afanys. Intenten viure amb la màxima normalitat. Respiren 20 vegades per minut, s’alimenten, dormen, somien… Tot això, en un territori ocupat per Israel, que els marca el seu ritme de vida. Intenten sobreviure, cosa que és cada vegada més difícil. Vaig estar el 2018 en una Palestina que havia conegut el 2005, i era molt més dura de viure.

Fins i tot a l’infern, la vida, no obstant, sempre s’obre pas… Amb què es pateix més a Palestina?

No parlarem de la situació actual, que tots coneixem. Però, en qualsevol cas, cal distingir la Palestina cisjordana de la de Gaza. A Cisjordània es pateix perquè està completament subjugada, mediatitzada, per Israel. La vida quotidiana depèn d’Israel. Cada vegada que han de moure’s, vagin on vagin, han de passar per controls. Si vols anar a Jerusalem, perquè tens la família allà, t’has de sotmetre a inspeccions que fan eterns els desplaçaments. No se sap qui et trobaràs, què t’exigiran, com et tractaran en el control. I si decideixen tancar la porta, doncs et quedes sense el teu tractament de quimioteràpia, o sense la visita al metge. A Ramal·lah, intentant passar d’una porta a una altra, estava al costat d’una mare amb un nen petit que portava un camió de joguina. El policia israelià, també gairebé un nen, amb la culata del fusell li va aixafar la joguina. Sense cap raó. Quina empremta pot quedar en el nen d’aquest acte?

La vida quotidiana difereix significativament entre Cisjordània i Gaza, que els europeus percebem com una espècie de formiguer humà amuntegat i sotmès a Hamàs? 

He intentat entrar a Gaza i mai he pogut. Teníem un projecte sanitari amb un hospital, però se’ns va prohibir anar-hi. També vaig estar embarcada en la flota de protesta contra el bloqueig d’Israel, però no vaig arribar a Gaza. Deia António Guterres, secretari general de l’ONU, que aquesta vegada sí, que Gaza era com l’infern a la terra. En una franja de sòl molt estreta, on vivien pescadors, agricultors, s’hi amunteguen ara dos milions de persones, desproveïdes de tot. No tenen aigua, ni electricitat pròpia. Des que Hamàs va guanyar les eleccions, el 2006, l’Estat d’Israel considera que totes les persones que viuen a Gaza són terroristes.

Com comença cada dia en la Palestina que tu vas viure? Amb l’ampolla de llet, com a la pel·lícula Berlín, simfonia d’una ciutat? 

De manera idèntica a nosaltres i a la gent de tot el món. Els nens es lleven per anar a l’escola. S’esmorza a casa. I els pares van als llocs de treball. Els avis, com aquí, col·laboren. Porten els nens a la guarderia. Uns són musulmans, alguns cristians… No importa. Tots van al mercat, a les botigues… A Betlem hi ha la universitat, on estudien molts joves. Un dels meus col·laboradors és un investigador de medi ambient. Viu a la ciutat de Natzaret, i viatja per diferents països. Hi ha farmàcies, supermercats…

La política és molt present en la vida de Cisjordània? 

Aquí hi ha un problema propi, que vull remarcar. No tenen un govern fort. No tenen confiança en l’Autoritat Palestina. Consideren que són uns venuts, que només es preocupen dels seus propis interessos. Una cosa molt diferent deu de ser la situació a Gaza, on governa Hamàs, que va guanyar les eleccions el 2006. En qualsevol cas, els palestins estan molt polititzats.

Les diferències de classe són molt marcades a Palestina?

És molt sembant a aquí, amb la particularitat que no es percep l’existència d’una classe econòmicament forta. Hi ha classe mitjana i una majoria de gent que viu el dia a dia, que lluita per tirar endavant. Però la vida és més complicada, més dura, i hi ha gent que, sens dubte, sobreviu gràcies a les ajudes socials. Una cosa que nosaltres també tenim, tot i que amagat. Però, separant sempre Cisjordània de Gaza. A Gaza, des del 2006 tot està tancat. Allà no hi entra res sense permís dels israelians. Si se’t trenca un vidre, no hi ha vidre per a la teva finestra. Gaza és un camp de concentració.

La religió està molt present en la vida dels palestins, o la gent és més aviat laica? 

Jo treballo amb catòlics, però he conviscut amb dones musulmanes, que tenen una gran xarxa social, amb la qual s’ajuden molt. I es conviu perfectament entre cristians i musulmans. En general, els palestins de Cisjordània són bastant laics. Per això es demanava un estatus propi per a Jerusalem, que és la ciutat de les tres religions. Uns resen els divendres, uns altres els dissabtes i uns altres els diumenges… Però sí que és veritat que el sionisme es justifica en la religió, encara que el seu afany és quedar-se amb tot el territori, que consideren seu, per la gràcia de Déu. Vaig estar a casa d’una persona que, com havia passat amb els jueus sefardites, em va ensenyar les claus de la seva casa, d’on va ser desallotjada per la força. Vaig estar també en un poble on només quedaven quatre cases i una escola –esperaven que qualsevol dia els fessin fora– i on els colons van construint les seves urbanitzacions, ostentoses, occidentals, amb tot.

La diàspora, associada històricament als jueus, la pateixen ara els palestins… 

D’una població aproximada de 14 milions, més de set milions de palestins viuen fora de Palestina. La meitat en camps de refugiats. Ara la situació és de desesperació. Amb els acords d’Oslo encara es podia pensar en una certa pau, en una situació una mica més estable. En aquest moment, no hi ha esperança. Des del 1993, s’han instal·lat en territori palestí més de 700.000 colons jueus. Qui tornarà aquestes terres als palestins? La meitat de la població de Palestina treballa per a Israel. Passen cada dia les fronteres. Cada vegada compten amb menys possibilitats. Molts palestins van alimentar l’esperança de poder tornar algun dia a casa seva…

Què es pot fer davant d’aquest carreró sense sortida? 

Poc abans dels últims successos, un periodista israelià deia que els israelians es pensaven que tancant-los en una presó a cel obert no els costaria res, que fent-los fora del seu territori a ells no els passaria res… Però acabarem pagant-ho. I també cal dir que el que està passant no és una guerra, com s’obstinen a dir-nos els mitjans de comunicació. Hi ha hagut una acció de Hamàs i una resposta aclaparadora, de càstig, per part d’un poder militar increïblement superior. No contra Hamàs, sinó contra tota la població, contra els civils palestins. Fa vergonya veure les potències europees donant suport a Israel. Ni l’apartheid a Sud-àfrica, ni altres barbaritats, com les neteges ètniques, són comparables al que està passant amb Palestina…

La tragèdia de Palestina sembla el revers de la mateixa tragèdia històrica d’Israel. Tot el que el judaisme, el sionisme, atribueix a les persecucions que han sofert, i les formes de dur-les a terme, és el que, agreujat, està fent ara l’Estat d’Israel a Palestina… 

Sí. Fent valer que són el poble elegit de Déu, i que va ser Déu mateix qui els va assignar un territori que consideren seu, són capaços de les atrocitats més grans. Però cal tenir també en compte que, al darrere de tot això, hi ha els grans interessos, els poders globals que ho manegen tot. “Si no existís Israel, els Estats Units d’Amèrica l’haurien d’haver creat”, ha dit Joe Biden, fent valer que l’Estat israelià és la millor inversió per defensar els seus interessos a l’Orient Mitjà. Israel conté una paradoxa. Existeix perquè una resolució de les Nacions Unides li va concedir el dret a existir. I ara són ells els que, de forma reiterada, sistemàtica, amb el suport incondicional de tot Occident, es neguen a complir totes les resolucions de les Nacions Unides. Fent valer el seu sofriment, el que el nazisme va fer amb ells, el sionisme segueix furgant en la ferida de la mala consciència universal, i traient-ne partit. Humiliant el poble palestí. Sóc pacifista de convicció, i en aquests moments jo crec que és per la pau per on caldria començar.

(Visited 155 times, 1 visits today)

avui destaquem

Feu un comentari