“S’equivoquen tant l’hipernacionalisme espanyol com el radicalisme secessionista català si pretenen aconseguir una victòria rotunda i total l’un sobre l’altre. S’equivoquen perquè això no passarà. No hi ha cap benefici en què els uns aniquilin políticament els altres, perquè a més de ser impossible el simple fet d’intentar-ho seria encara molt pitjor per tots”. Llegeixo aquest paràgraf a la contraportada del llibre Combat per la concòrdia (Espasa). L’acaba de publicar Roberto Fernández, que va ser rector de la Universitat de Lleida, entre els anys 2011 i 2019, i president de la Conferència de Rectors de les Universitats Espanyoles, entre el 2017 i el 2019. I penso que té tota la raó del món.
Llegir Combat per la concòrdia és una teràpia per aquells que plantegen el debat de la relació entre Catalunya i Espanya com una guerra entre bons i dolents. És una invitació a no només escoltar les raons dels que pensen diferent a nosaltres sinó a intentar entendre-les i, fins i tot, compartir-les si és que els seus arguments són convincents. És una llarga reflexió que fuig de les línies vermelles, el fanatisme, la intransigència i el tancament dins la pròpia bombolla ideològica. I, evidentment, són 600 planes on no hi trobareu insults, desqualificacions o el recurs a notícies falses o rumors no prou fonamentats. Vaja, l’antítesi de Twitter!
És evident que el contenciós sobre la relació perfecta entre Catalunya i Espanya durarà encara molts anys. N’ha durat molts i no es resoldrà d’avui per demà. I també és evident que la virulència de les discussions polítiques i entre els ciutadans pot baixar molt de to, la qual cosa les faria més constructives i agradables. Renunciar a la vehemència i al menyspreu del que pensa diferent no suposa renunciar a resoldre els conflictes. Al contrari, posa les bases per arribar a uns acords que facilitin les solucions necessàries o possibles en cada moment.
A vegades penso que estaria bé crear grups de suport ciutadà per superar la tendència a insultar a través de les xarxes socials. Una mena de Tuitaires anònims. Penso en la sèrie televisiva Mom i en les reunions de persones que lluiten per superar la dependència de l’alcohol. I m’imagino sessions d’aquest tipus on jo m’aixequés de la cadira i digués: “Hola, sóc Siscu Baiges, i he insultat i m’he burlat d’altres persones a Twitter”. En la meva imaginació en aquestes sessions hi hauria partidaris i contraris a la independència de Catalunya compartint les pastes i els refrescos aportats pels participants.
Funcionaria? Ho provem? He constatat que els dominis tuitairesanonims.cat i tuiterosanonimos.es estan lliures. Per 30 euros podem comprar-los.
Si funciona podem patentar-ho i ampliar-ne l’abast a qualsevol polèmica on la crispació s’imposi massa sovint sobre el diàleg constructiu. Potser ja està inventat i he descobert la sopa d’all. De fet, quan era jove i cristià participava en unes reunions que n’hi deien de “revisió de vida” i eren força profitoses.
Qui s’apunta?
