La vida a Soto del Real dels líders de l’ANC i Òmnium, i dels membres del destituït govern que han acabat a Alcalá Meco i Estremera és la d’un pres com qualsevol altre. L’única cosa que diferencia els exconsellers de la resta és que comparteixen cel·la entre ells. Les rutines, els horaris, les normes i els privilegis estan sotmesos al mateix règim que regeix per a la resta d’interns. Això implica que han d’estar a dins o fora de les cel·les en determinades hores, que han de fer els àpats a aquesta o aquella hora i que tenen un cert temps per fer el que considerin oportú dins de les normes de la presó.
Des de les entitats i els partits independentistes van fer una crida a la ciutadania perquè els enviessin cartes amb missatges d’ànim, de suport i reconfortants. I, segons sembla, així està sent. Desenes i desenes de cartes arriben a les tres presons cada dia a nom dels anomenats presos polítics catalans. Ells, segons diuen les seves famílies i els seus excol·laboradors, acostumen a dedicar gran part del seu temps lliure a llegir i respondre moltes d’aquestes missives per via postal. Però n’arriben tantes que hi hasetmanes que la seva vida epistolar és, més que prolífica, intensa.
Però en tot aquest assumpte hi ha un punt que no quadra gaire. I és que tant les entitats sobiranistes com ERC i el PDECat fan rodar per les redaccions de mitjans catalans nombroses cartes i escrits que, teòricament, han escrit des de la presó en exclusiva per ser publicades per aquest o aquell altre diari. Si tots aquests textos fossin realment seus, les visites de les famílies i els advocats estarien dedicades quasi íntegrament a aquestes cartes, i a més tenen una adaptació al context polític immediat que fa que costi de creure que les escriuen ells i no, com sospiten ja alguns directors de mitjans, els seus col·laboradors des de fora.
