Ningú pot negar que en els últims dos anys el to de la política catalana i espanyola ha anat pujant. I no precisament en el bon sentit, sinó que ha suposat un crescendo en insults, retrets, acusacions, banalitzacions de greus conceptes i espectacle escandalós allà on hi hauria d’haver hagut debat polític. Això ha anat acompanyat de nombroses i cada cop més sovintejades manifestacions al carrer amb motivació política, generalment vinculada al procés, tant des del costat constitucionalista com des del bàndol independentista.

Però l’ús del to elevat, de l’agressivitat dialèctica, de conceptes bèl·lics i d’un llenguatge propi de durs enfrontaments a les tribunes polítiques ha fet que els seguidors dels líders que es comporten així es vegin legitimats a les mobilitzacions per elevar també el seu to. I en aquest cas, de tant en tant l’agressivitat no pren només forma verbal. I com que a les manifestacions la gent que hi ha acostuma a pensar tothom el mateix, contra qui acaben carregant? Doncs contra la premsa que els grava o fotografia.

Les agressions a periodistes –sobretot gràfics– s’han multiplicat de manera molt preocupant, i dins del sector ja comencen a reclamar mesures excepcionals que garanteixin que la premsa pugui exercir la seva feina de forma lliure i segura, i deslligada dels cops dels cafres. Com en tota democràcia sana, el periodisme ha d’estar lliure de perills.