Un càmera de televisió espavilat va fer la setmana passada que quedessin a l'aire algunes de les vergonyes de Carles Puigdemont. Els missatges que va gravar en la pantalla del telèfon mòbil que havia enviat a Toni Comín i on admetia que se sentia abandonat i derrotat, van ser una bomba a la línia de flotació del discurs dels independentistes.

La qüestió, a més, era d'esperar que acabés convertint-se en part de l'argumentari de l'oposició i dels partits constitucionalistes contra Puigdemont i contra els sobiranistes. Però per alguna raó estranya, no tothom va considerar-ho així. Que Puigdemont assegurés que l'havien traït els seus, que el procés estava acabat, o que esperava un ridícul històric, no van ser motius suficients perquè el PSC o Catalunya en Comú consideressin els missatges un motiu de crítica.

De fet, van contrastar molt les bufetades argumentals de Cs i PPC a Puigdemont i els independentistes amb les carícies de socialistes i comuns. Tots dos es van limitar a emmarcar els missatges en un estat d'ànim concret i no van ni voler demanar explicacions a Puigdemont i als independentistes. És possible que en veure que les relacions entre els sobiranistes s'esquerden, ni uns ni altres vulguin fer sang per intentar aparèixer després com a possibles socis si la relació es trenca del tot? El temps ho dirà...