Fa unes setmanes, uns centenars de persones, convocades per diverses entitats, entre elles l’Hospital de campanya de l’Església de Santa Anna, es van reunir a la plaça de Sant Jaume per celebrar una cerimònia d’acomiadament en honor de la gent que, durant el darrer any, havia mort a la ciutat de Barcelona, després  d’haver viscut llargues temporades als seus carrers. Hi havia un gran cor blanc (potser una mica kirsch) per cada difunt, i enmig del cor figuraven, si eren coneguts (no sempre ho eren) el nom i cognom de la persona que havia mort. Durant l’acte un jove contratenor del Liceu va interpretar l’ària més famosa de l’òpera Xerxes del compositor Händel: “Ombra mai fu” (Mai no va haver ombra). Un ària que es fa servir amb profusió en cerimònies mortuòries, i que en la citada òpera està adreçada, amb admiració, a un plàtan oriental molt estimat pel rei Xerxes primer de Pèrsia. Tanmateix, com sabem, en tota vida humana, gairebé sense excepció i també en la vida de les persones que es veuen abocades a passar molts dies al carrer, hi ha alguna ombra. Aquestes ombres, però, no contradiuen sinó que reafirmen la nostra condició humana.

Viure al carrer: el mes de novembre de 1991 el diari ‘El País’ publicava, crec recordar que en primera plana, un excel·lent reportatge titulat “La voz de Gary Cooper duerme en el metro de Madrid”, on es  destacava que una estació del metro de la capital de l’Estat espanyol romania oberta durant la nit per resguardar del fred als que després serien coneguts com els sense sostre; entre ells, a més de diferents ionquis i marginats, hi havia un nebot d’un regidor de Madrid, el fill d’un distribuïdor de cinema i un militar de condició dubtosa. Hi dormia també un antic actor de doblatge a qui la ludopatia havia portat a la ruïna; aquest home havia donat veu castellana a un dels més distingits actors del Hollywood de l’edat d’or: Gary Cooper, protagonista de tantes pel·lícules de l’Oest (‘Solo ante el peligro’, ‘L’arbre del penjat’,...) on, amb més o menys elegància, es glorificava l’individualisme amb pistoles, i la fascinació d’algunes dones per determinats homes madurs i amb passat més aviat obscur. El reportatge del diari ‘El País’, model de periodisme veritat, el van fer dos periodistes que havien decidit passar una nit amb aquella veu i els seus acompanyants. 

El de la veu de Gary Cooper no és l’únic cas de personatges més o menys famosos que viuen o malviuen i dormen o mal dormen al carrer: les actrius Gracita Morales i Lola Gaos (aquesta darrera, filla de republicans exiliats i germana del filòsof José Gaos i del poeta Vicente Gaos) van morir pràcticament en la indigència, abandonades fins i tot per aquells que les havien perseguit quan la fama les va somriure. Sens dubte, la manca de noblesa també obliga.

Algunes d’aquestes persones no viuen necessàriament al carrer: algunes poden tenir un sostre on protegir-se, o una petita  habitació refugi, o potser un llit dels anomenats calents on descansar, un llit que és ocupat successivament per diverses persones durant les 24 hores del dia. Tanmateix molts d’ells prefereixen un bon forat al carrer (el caliu d’uns caixers automàtics) que un mal llit en una habitació sense ventilar.

Sens dubte –això ja s’ha dit massa vegades- és un escàndol majúscul el fet que, mentre una part de la població del món vivim en condicions materialment força satisfactòries, una altra part força nombrosa ha de conformar-se amb les sobres del banquet, si és que n’hi ha. És com si no penséssim que la nostra fortuna es pot girar en qualsevol moment i que cada cop serà més difícil mantenir com a model el ritme de vida occidental, basat en el consumisme d’objectes materials, per molts sofisticats que aquests siguin. Cada cop sembla més clar que el planeta s’està rebel·lant contra els moderns prometeus, que no solament pretenen robar el foc als déus, sinó també ocupar el seu lloc i decidir sobre la vida i la mort de tots nosaltres.

Albert Camus, al seu llibre “L’home rebel” (i no solament en aquest llibre) feia palesa aquesta actitud humana, que ell mateix compartia, de mostrar la seva rebel·lia davant situacions que considerava objectivament injustes (una dictadura, una invasió armada, un abús de poder). En aquestes situacions rebel·lar-se és inevitable.