Per sota de l’enorme cridòria mediàtica i política que ha creat el procés d’independència de Catalunya, hi ha una constatació irrefutable: la dreta catalana (representada per CiU-PDECat) i la dreta espanyola (representada pel PP) van escenificar una ruptura l’any 2012, però cinc anys després continuen mantenint el poder als governs de la plaça de Sant Jaume i de la Moncloa. I això, al cap i a la fi, és el que compta.
Coincidint amb el moment més greu de la crisi econòmica i de màxima desestabilització social, Mariano Rajoy i Artur Mas van arribar a la presidència del govern central i de la Generalitat, respectivament, i es van donar suport mutu per aprovar les lleis més antisocials i les retallades més severes. Un cop aplicades les destralades neoliberals, es va promoure un teatral procés de “ruptura” Espanya/Catalunya (que, més enllà de les gesticulacions, no s’ha produït) i una deliberada exacerbació del sentiment nacionalista i identitari que té com a grans beneficiaris polítics… Mariano Rajoy i Carles Puigdemont, el successor d’Artur Mas, que tenen garantida –si volen- la seva reelecció.
La gran damnificada d’aquesta operació d’Estat és l’esquerra espanyola i catalana, que ha quedat desorientada, esqueixada, dividida i afeblida durant una llarga temporada. Amb les pregonades lleis progressistes que toquen els interessos immutables dels grans poders fàctics i que ha aprovat en els últims mesos el Parlament de Catalunya -suposadament “presoner” de la CUP- no hi ha problema: el Tribunal Constitucional (TC) les ha suspès totes.
A la gent se l’ha distret amb banderes i proclames patriòtiques, però les grans qüestions de fons no s’han tocat. Al contrari, els poders fàctics han aconseguit consolidar les seves posicions, amb l’excusa que no són “el tema” que se’ns presenta com a essencial: la independència de Catalunya vs. la unitat de l’Estat espanyol. Mentre discutíem, ens esgargamellàvem i ens mobilitzàvem pel procés, tot continua igual o pitjor:
*Les escoles privades que segreguen per sexe continuen cobrant les subvencions públiques
*L’empresa Iberpotash, que ha provocat el desastre ecològic més gran de Catalunya, obté l’aval del Parlament per continuar contaminant
*Es continuen obrint macrogranges de porcs i permetent que els nitrats dels purins emmetzinin les aigües freàtiques de mig país
*Les tres centrals nuclears, que estan a punt de caducar la seva concessió, estan gestionant amb el govern espanyol l’ampliació del període d’explotació durant 20 anys més
*De les autopistes de peatge, que haurien de passar a ser gratuïtes en els pròxims mesos, ningú no en parla
*La Generalitat revaloritza especulativament els terrenys de Port Aventura que van ser expropiats als pagesos per fer-hi grans hotels i casinos
*El sistema bancari continua el seu procés voraç de concentració i els últims damnificats han estat els accionistes i bonistes del Banc Popular
Jo vinc de família pagesa i em considero molt arrelat a la terra de l’Anoia on vaig néixer. Per això, sóc periodísticament molt sensible a la problemàtica de la pagesia i em vaig alegrar quan totes les competències sobre aquest sector van ser transferides, fa gairebé 40 anys (!), a la Generalitat. Haig de dir, amb gran recança, que les meves esperances han quedat frustrades.
Els pobles de pagès i les masies es moren. L’agricultura és una ocupació cada cop més residual i l’envelliment de la població està extingint aquesta activitat tradicional. És cert que hi ha sectors com la ramaderia intensiva que viuen una forta expansió, però estan mans de grans corporacions industrials i tenen un impacte ecològic catastròfic. Sense cap mania, la Generalitat ha obert les portes als productes transgènics –rebutjats arreu d’Europa- que provoquen un incert desequilibri en els cicles naturals. Ambiciosos projectes d’infraestructura de regadiu com els canals Segarra-Garrigues o l’Algerri-Balaguer han acabat tacats per la corrupció i l’escandalós malbaratament de diners públics.
La manca de planificació ha fet que hi hagi sobreoferta de determinats productes agraris i que els preus que els intermediaris paguen als pagesos siguin per sota de cost, provocant la seva indignació i la seva ruïna. L’històric moviment cooperativista català està en decadència, davant la descarada promoció governamental dels interessos empresarials privats. La imparable despoblació del món rural també afecta els boscos, molt abandonats, i provoca que la fauna salvatge estigui fora de control i malmeti els conreus.
Aquests dies, els sindicats agraris i les cooperatives han fet una crida perquè els tractors tornin a sortir a les carreteres en senyal de protesta. És una imatge potent. S’han manifestat, com han fet en altres ocasions, contra els gravíssims problemes estructurals que amenacen el sector a Catalunya? No. Ho han fet en suport del referèndum d’independència que promou el govern de la Generalitat.
Un dels efectes immediats que tindria una hipotètica secessió de Catalunya seria, com ha reiterat Brussel·les, l’automàtica exclusió del nostre territori dels tractats de la Unió Europea. Si tenim en compte que les explotacions pageses depenen, en gran mesura, de les subvencions que reben de la PAC i que la Generalitat és qui té assumides les competències en matèria d’agricultura i ramaderia resulta, objectivament, xocant que la ira del camp català s’adreci contra “Madrid”, que pinta molt poc o res en el dia a dia d’aquest sector.
“Visca la terra, mori el mal govern!” va ser el crit dels segadors en la revolta de 1640 contra el comte-duc d’Olivares i el rei Felip IV. Els pagesos catalans d’avui tenen molts motius per tornar a clamar “Visca la terra, mori el mal govern!”, però haurien de començar per plantar els seus tractors al parc de la Ciutadella, davant el Parlament de Catalunya, i a la Zona Franca, davant les instal·lacions de Mercabarna.
