L’atreviment de Quim Torra sembla no tenir límits. Sense encomanar-se a Déu ni al diable, després d’un llarg repòs parlamentari, el president va pujar l’altre dia a l’estrada  i llançà el següent ultimàtum: o el seu homòleg espanyol Pedro Sánchez li munta un referèndum abans d’esgotar el novembre o l’independentisme el farà caure. Déu n’hi do la gosadia del nounat polític. Després, ens assabentem que només el seu sanedrí (war room) i l’omnipresent Carles Puigdemont en sabien res; la resta, de la missa la meitat.  

En el manual del bon polític hauria de constar amb lletra grossa i subratllat que un ultimàtum no és una nimietat que es pot llençar a la babalà, com un mer recurs dialèctic. D’entrada, com deia Maquiavel, has d’estar disposat a dur-lo a terme; també has de tenir clar que tens la força suficient per fer-ho, o dit d’altra manera, que almenys els teus hi estiguin d’acord i et donin cobertura. També és important calcular les conseqüències, valorar-les, i acceptar-les.

Si bé és cert que no només de tarannà viu l’independentisme i el PSOE de Sánchez no està disposat a travessar massa línies vermelles,  vol realment Torra forçar eleccions a Espanya i jugar-se-la a creu o creu, i que guanyin la suma de Ciutadans més el Partit Popular? Ja sabem que aquesta suma és igual a 155.  Potser sí que Torra busca la idea del quant pitjor, millor.  Però, ell i qui més?

La crisi amb Esquerra i amb el ‘seu’ propi PDeCAt converteix Torra en un gegant amb peus de fang. Una debilitat que l’hauria de fer prudent. Lluny d’això, el “president vicari” s’entossudeix a fotre el carro pel pedregà. President, si mira enrere veurà que la CUP ja no el segueix i Esquerra i uns quants dels ‘seus’ han minorat la marxa. Preguntis per què.

Suposo que les batzegades de Torra responen a l’al·lèrgia política a ser titllat de botifler. Un fet que va succeir la vigília de l’ultimàtum i que probablement ens dona la clau de volta de tot plega. El president emèrit Puigdemont ja va patir d’aquest mal quan pretenia convocar eleccions per evitar el 155, però es va fer enrere en ser acusat d’Iscariot. Un altre predecessor en el càrrec, Jordi Pujol, acostumava a entendre que en l’exercici de la política no es pot caure sempre bé a tothom.

Goso a llançar un ultimàtum: o Torra aconsegueix recosir les ferides del bloc independentista, recuperant la unitat i cert senderi, o faria bé de convocar eleccions per treure el país de l'adzucac, una facultat que, tot i la seva voluntat vicarial, només ell pot exercir ara per ara.