No sabia si titular aquest article "Turbulències" o "Flatulències", però al final m'he inclinat pel primer perquè l'altre depèn de la flora intestinal de cadascú. Les turbulències, en canvi, les patim tots els catalans per igual des dels memorables dies previs al fricandó de l'1-O i encara no han acabat gràcies a l'article 155. I si he decidit no llegir més sondejos electorals fins a la nit d'infart del dijous en qüestió és per no alterar-me més. Si els fem cas, Catalunya serà governada o per la senyoreta coliflor o per la senyoreta pastanaga i, francament, totes dues em resulten igual d'indigestes encara que estiguem parlant de la primera presidenta de la Generalitat de la història moderna de la pàtria que tant plora Oriol Junqueras des de la presó d'Estremera.

Els nervis despunten en el processisme. Encara immers en el fals relat que assegura que la culpa de tot la tenen sempre els altres, ha descobert que la política va de trepitjar l'ull de poll del veí i que si els republicans tenen l'opció de guanyar les eleccions no cediran el pas a un cada dia més tronat Carles Puigdemont. Per molt que l'expresident leviti, remeni la cabellera oxigenada o tingui el do de la ubiqüitat gràcies a les teleconferències, els missatges plasmàtics i els hologrames. El disgust no acaba aquí. També ha constatat que la democràcia va de votar i que si el 21-D vota tothom –fins i tot els que no han volgut votar mai en unes eleccions autonòmiques perquè Catalunya els importa un rave- podria ser que el pròxim govern el presidís un partit que vol destruir tot allò que faci pudor de catalanitat.

Pensant en tot això, dissabte passat vaig tenir una epifania que em va posar els pèls de punta i em va obligar a reprendre la ingesta d'ansiolítics. Se'm va revelar amb una claredat esfereïdora que si guanya la senyoreta pastanaga haurem de parlar, escriure i pensar directament en castellà perquè en cas de fer-ho en català com fins ara haurem de procedir immediatament a la traducció simultània si no volem anar a petar a la presó per antipatriotes. Ara que tampoc descarto acabar parlant com ho fan els de l'upper Diagonal mental, és a dir, barrejant castellà i anglès, i intercalant de tant en tant una catalanada perquè el discurs quedi més exòtic.

Seguia pensant que potser ens aniria bé una abraçada nadalenca per rebaixar una mica la tensió general. No parlo d'una abraçada de familiars o d'amics, molt sobrevalorats, sinó d'una d'un bon professional. Em va venir de seguida al cap la presumpta santa hindú Mata Amritanandamayi Devi, Amma per als iniciats i desconsolats que la coneixen i que sumen 33 milions, segons el seu equip de màrqueting. La presumpta santa viu des de fa anys d'anar fent abraçades pel món i visita Espanya des de fa dues dècades. Vaig cometre l'error fa uns anys d'acompanyar una amiga bastant desequilibrada a l'aquelarre organitzat a Barcelona. Vam fer una cua interminable de sis hores per aconseguir ensumar de prop la seva aixella després d'efectuar l'obligada aportació voluntària a la causa. Jo encara arrossego el trauma d'haver hagut de suportar milers de guillats cantant mantres alhora, però la meva amiga ha millorat bastant des d'aleshores i ja acumula tres divorcis amistosos.

Tanmateix, el disgust ha estat majúscul. Per por a la situació política catalana Amma va traslladar el seu quarter general a València com La Caixa i només ha abraçat espanyols. Les abraçades amoroses de la mare suada es van fer a principis de mes durant tres dies i van ser un èxit de convocatòria perquè el procés català ha provocat molt desassossec. És una pena perquè crec que als exconsellers Rull i Turull –a partir d'ara Dupont i Dupont- els hi hauria anat molt bé una bona masegada per superar el trauma viscut a la presó, on han compartit dutxa, lavabo i vàter. Dupont i Dupont ho han passat fatal perquè el menú no era de carta i el menjar socarrimat els ha provocat flatulències. Per sort, han pogut jugar al ping-pong, estudiar francès i anar a missa. Déu escanya però no ofega.