Carles Puigdemont ha començat a parlar de por. No en el sentit de qui ho fa molt bé, sinó en l’altre, el que equival a temor o cangueli. I les seus paraules buides i les dels qui li han contestat com, per exemple, Soraya Sáenz de Santamaría, fan riure.
L’1 de juliol, Puigdemont es va despenjar dient, en un acte d’afirmació de l’AMI, que el govern de Rajoy ha passat de “fer mofa del nostre compromís, a l’amenaça, amb l’objectiu d’atemorir als partidaris de convocar el referèndum“. D’aquí, d'”atemorir”, va deduir que “ens tenen por del que puguem dir i decidir”, que no és el mateix que atemorir, sinó tot el contrari, i va acabar, encoratjat potser per l’eufòria de la companyia, llançant un: “I més por que farem!” No va especificar, esclar, a qui es referia amb aquest “farem”. A ell mateix i a Oriol Junqueras? A alguns membres més del seu gabinet? A Junts pel Sí? A Junts pel Sí i la CUP? Als que els voten? A tots i cadascun dels catalans?
En qualsevol cas, caldria preguntar-nos perquè volem fer por, com la farem i, fins i tot, si això de la por té algun sentit. O és que Puigdemont, en un reflex del seu subconscient, estava pensant en realitat en la por que fa exposar-se, per exemple, a arriscar el patrimoni, com va expressar el fulminat conseller Baiget. I per descomptat, por és el que en l’administració autonòmica fa signar qualsevol cosa. Perquè es pot acabar imputat per algun tribunal? Per descomptat. Però també perquè la signatura compromet amb alguna cosa que no es veu gens clara o perquè, com diuen els notaris, en els documents hi ha molta lletra petita que amaga el parany.
Pot ser que, influït pel do de pit de Puigdemont o per contrarestar-lo, que el regidor del PDECat a l’Ajuntament de L’Escala, Martí Guillem Sureda, va organitzar al cap de pocs dies unes maniobres militars en un càmping de la seva propietat. L’operatiu va reunir a nombrosos clients a la zona de la piscina del càmping, des d’on van poder veure les maniobres. I les fotos van circular, van arribar als mitjans i, amb gran precipitació i manipulació (com el mateix “procés”) van ser difoses pels afectes a la causa, fent veure que ja teníem els uniformats en la costa, per fer por.
On, per descomptat, no va haver-hi por, sinó a l’inrevés, va ser en l’acte de lliurament dels despatxos a 485 sergents a l’Acadèmia militar de Talarn, al Pallars Jussà, que va tenir lloc el 4 de juliol. Allí es van donar cita el rei Felipe VI, la ministra de Defensa, María Dolores de Cospedal, i la fins fa poc consellera de Presidència, Neus Munté, que va lliurar una rèplica de l’espasa de Jaume I El Conqueridor al número u de la promoció. Tot un esdeveniment, que va culminar amb el cinematogràfic llançament de les gorres a l’aire.
Tampoc el 10 de juliol va haver-hi por, en ocasió de l’acord d’integració dels Mossos d’Esquadra al Centre d’Intel·ligència contra el Terrorisme i el Crim Organitzat (CITCO), estupendament il·lustrat per una foto de Massimiliano Minocri, publicada a El País, en la qual apareix un primer plànol de Carles Puigdemont i el ministre de l’Interior Juan Ignacio Zoido, en amigable companyia, exactament amb els mateixos vestits i les mateixes camises. Darrere, tricornis i gorres de plat certifiquen la sintonia. El fructífer compromís, que també contempla l’ampliació de plantilla de la policia catalana, 600 milions d’endarreriments, etc, va ser adoptat en la celebració de la Junta de Seguretat de Catalunya, que no es reunia des de feia vuit anys.
Hauran estat, tal vegada, les paraules de Puigdemont sobre la por, les que han desencallat una qüestió tan significativa com l’accés dels Mossos a Europol? Serà que els diners i el poder no tenen res a veure amb el “procés”? I a tot això, què diuen per exemple Esquerra i la CUP?
(*) Referència a la pel·lícula de Sydney Pollack, Balleu maleïts, balleu, ambientada als Estats Units, en plena època de la Gran Depressió. Enmig d’una terrible misèria, gents desesperades, de tota edat i condició, s’apunten a una marató de ball amb l’esperança de guanyar el premi final de 1.500 dòlars de plata i trobar, almenys, un lloc on dormir i menjar. Mentre els concursants forcen els límits de la seva resistència física i psíquica, una multitud morbosa es diverteix contemplant el seu sofriment durant dies.
