Deien que Soraya Sáenz de Santamaría era una bona candidata per guanyar Pedro Sánchez i que Pablo Casado era millor per contrarestar Albert Rivera; per guanyar Sánchez i contrarestar Rivera, el Partit Popular tenia a Alberto Núñez Feijóo, però el líder gallec va fer marxa enrere in extremis. Així, els populars han acabat triant un clon de Rivera per dirigir el partit. L'home, esquitxat per un màster més o menys fantasma –ja es veurà...–, s'enfronta al triple objectiu de desinfectar un PP colgat de corrupció, aturar l'hemorràgia de vots cap a Ciutadans, i recuperar la Moncloa. Quasi res.

Paradoxes, es veu que Santamaría –en liquidació...– era massa moderada (?) per rellevar Mariano Rajoy, a qui també acusen de tou (?). Així, ha vingut l'amic de l'expresident José María Aznar –poc moderat i menys tovenc–, Pablo Casado, a posar ordre. Amb el seu lideratge, Casado retrotreu el PP a les Azores (2003), arrossegant-lo fins a la dreta més extrema. Fins avui, al PP se li havia de reconèixer el mèrit d'haver diluït com un terròs de sucre l'extrema dreta a les seves files. És més, Espanya podia presumir de ser un dels pocs països europeus 'deslepenitzats'. La irrupció de Ciutadans, extrema dreta disfressada de liberal –llop amb pell de xai–, ha capgirat el panorama. Per combatre els discurs dels taronges, el PP s'ha ataronjat i Espanya ha passat de no tenir cap partit d'extrema dreta a tenir-ne dos –o tres, si acceptem l'embrionari Vox. Això no obstant, diuen que ara, després de guanyar les primàries, Casado reprendrà el camí cap al centre dreta per preparar l'assalt a la Moncloa. També deien que el president estatunidenc Donald Trump es moderaria, i el més calent és a l'aigüera.

A Rivera se li ha posat cara de conill enlluernat pels fars d'un cotxe. Ell, que ja ensalivava la idea d'atrinxerar-se a la Moncloa pels segles dels segles, ha vist com els seus màxims opositors –populistes i independentistes– li aixequen la camisa i voten la moció de censura que situa Pedro Sánchez al capdavant del govern espanyol. Ja es va escriure, fins a la sacietat, que la moció apartava Rajoy del govern, però que, en realitat, el que feia era evitar l'entronització de Rivera.

Els darrers moviments, la moció a Rajoy, la presidència de Sánchez i la victòria de Casado, retornen Espanya a la vella política i al bipartidisme (PSOE-PP). Les enquestes parlen de la recuperació socialista, sobrevinguda per l'assalt al poder, i això va en detriment de Podem. A l'altra cantó, les primàries populars donaran empenta a Casado en detriment de Ciutadans. Tot plegat recupera el bipartidisme, aquell que donàvem per mort i enterrat.

Clar que el nou PDeCat, ara de l'omnipresent Carles Puigdemont, amenaça amb retirar els seus imprescindibles vots si el PSOE no es porta prou bé, i això podria forçar Sánchez a avançar les eleccions, i això precipitaria un nou escenari. Però, fins i tot això em recorda la vella política, la de Convergència, el peix al cove i la puta i la ramoneta.