En vigílies de la seva nominació oficial com a president dels Estats Units d’Amèrica, Donald Trump exhibeix, sense trampa ni cartró, maneres típiques de dictador: discurs patriòtic-popular, molt del gust dels més grollers, sortides per la tangent i, per descomptat, catifa vermella als grans interessos econòmics.
Wall Street, les corporacions i el dòlar ja estan descomptant les futures decisions de Trump. Saben, com ho van saber els rics alemanys, italians o espanyols, que dictadures com les d’Hitler, Mussolini i Franco van la mar de bé al capital. Redueixen els drets laborals, minimitzen la competència, promouen les obres públiques, s’institueixen en grans clients (per exemple, d’armes), faciliten l’accés als mercats, etc. etc. La qual cosa deriva en una orgia de beneficis si la cosa acaba, com així va succeir, en guerra. “Aigua, sol i guerra a Sebastopol“, resumia la lògica dels negocis, allà pel 1850, quan el mercat cerealista ibèric es va beneficiar de la desestabilització que es va produir a Europa per la guerra de Crimea.
També és ben sabut que l’increment dels comptes de resultats no es produeix sense una atmosfera propícia, un estat d’ànim, un clima social que els dictadors s’encarreguen de modelar. Ho van fer Franco, Mussolini, Hitler i tota la camarilla feixista internacional i per a això van recórrer a una matèria primera també molt coneguda: el nacionalisme. La mateixa que utilitza Trump a cabassos, el mateix guió d’exaltació dels valors patris, el mateix racisme, la mateixa xenofòbia, el mateix esperit de campanar, de la “a” a la “z”.
Discurs trufat de gestos, com els dirigits als fabricants de cotxes o d’aire condicionat perquè traslladin les seves fàbriques d’arreu del món a territori dels EUA. No importa quina part de la producció serà repatriada, què passarà amb els salaris dels treballadors americans, quin sentit té, en fi, posar pedres a la lògica capitalista de la globalització. El rellevant, com la ximpleria del lampista Joe, de Idaho, o la nena de Rajoy, és encunyar un símbol. Fer veure que es fa, encara que per això calgui recórrer a l’esperpent. El patriotisme productivista de Trump no és només una faula sinó un contrasentit. Per sota, després de la gesticulació, ben airejada sens dubte per la casta mediàtica adoctrinada, fructificaran els negocis com mai.
Com que el combustible de la promeses de nous llocs de treball, via repatriació de la producció, té les seves limitacions, es fa necessari, imprescindible, airejar l’altra cara de la moneda, la de l’estranger, l’emigrant que ve aquí per robar-nos el treball a la nostra pròpia pàtria. Així va crear el nazisme el cap de turc del jueu, com a compendi de tots els mals. També els jueus, com ara els mexicans als EUA, eren uns xupòpters que estaven esprement la riquesa pàtria d’Alemanya. I perquè quedi constància material de l’aïllacionisme retrògrad es construeix una gran tanca a la frontera amb Mèxic. Cosa que en sí mateixa ja dóna beneficis tangibles i que el mateix Barack Obama ja ha iniciat.
Tot aquest pastís resultaria incomplet si entre els seus ingredients no figurés una bona porció de, diguem-ho pietosament, subjectivisme. És a dir, d’un lliure albir propi dels dictadors, que és per posar-se a tremolar. Perquè, en contra del que molts creuen, el poder domestica només en part. “Ja arribarà Paco amb les rebaixes i les fanfarronades de Trump es dissoldran com un sucre en un got d’aigua“, es diu. I si no, què?, com formularia José Mota. El personalisme, les sortides de to, les arbitrarietats, les decisions descabellades…, són part integrant del dictador, més enllà de l’economia, la moralitat o el sentit comú. I les seves conseqüències són temibles.
A més, tot això passa no en una Alemanya turmentada amb somnis de grandesa, ni en una Itàlia d’opereta, ni en una Espanya deixada de la mà de Déu, per citar alguns territoris on es va instal·lar el feixisme, sinó als Estat Units d’Amèrica, no l’Imperi (com van pretendre els neocon), però sí en un imperi en tota regla. Una potència els actes de la qual repercuteixen a tot el món i que, en conseqüència, ens concerneixen a totes i cadascuna de les persones que l’habitem. Per això, no és gens estrany que en felicitar-nos l’any nou, més d’un potser ho féssim amb la mosca darrere de l’orella. Cosa que, com se sap, no es refereix a l’insecte sinó a la metxa que en les armes antigues encenia la pólvora i que, una vegada usada i convenientment apagada, es col·locava darrere de l’orella, de manera que resultés accessible en cas d’haver de tornar-la a utilitzar. Benvinguts al 2017, l’any del Tauró (a seques).
