Un company de professió va tenir la mala idea d’escriure una piulada massa pujada de to contra una persona concreta des del seu perfil personal. Ha hagut de marxar de casa seva uns dies perquè un grup de persones el van anar a buscar amb ganes de revenja.

No solc anar als funerals d’amics i coneguts perquè no sé com comportar-me ni com ajudar els més directament afectats per la mort de persones estimades. Fa uns dies, però, vaig assistir a un d’aquests funerals. Havia mort una persona jove, molt més jove que jo. Hi havia molta gent. De pensament i ideologies diferents, fins i tot allunyats. Però mentre vam ser allà ens vam oblidar d’aquestes diferències.

Fa un cert temps, em vaig trobar amb un altre company de professió al qual li faltaven pocs mesos per jubilar-se. Li vaig demanar si s’acolliria a les ofertes que li proposaven al seu mitjà de comunicació perquè ho fes i em va contestar que estava fent números per veure què li sortia més a compte a l’hora de calcular la pensió que li correspondria. Va morir poc després, sense temps a jubilar-se.

M’acaben de comunicar que ha mort una altra companya del ram periodístic de la qual vés a saber quants centenars d’articles hauré llegit al llarg de la meva vida.

Sempre que algú mor penses durant una estona que has de relativitzar allò que et passa cada dia. Que no val la pena fer-se mala sang per qüestions que perden tota la seva importància si les mires des de la perspectiva que estem de pas en aquest món.

Però normalment oblidem aviat aquests pensaments. Tornem a caure fàcilment en la intransigència, la intolerància i l’agressivitat. No dic que no calgui posar passió en allò que fem i en les idees que defensem. Només dic que ens ho pensem dos cops abans de penjar un missatge a twitter o de discutir-nos de mala manera al carrer, en una tertúlia a la ràdio o a facebook. Parlant la gent potser s’entén. Insultant-se segur que no. I, tot plegat, són dos dies.