El retorn a la rutina del mes de setembre és dur, ho admeto, però a la galàxia independentista la depressió postvacacional assoleix uns nivells d’embogiment desconcertant que culminen en el clímax de la Diada i es van mantenint estables fins a la fatídica data de l’aquelarre de l’1-O. No sé si el trastorn transitori que vivim des de fa unes quantes edicions té a veure amb el recurrent excés de sol de la Costa Brava, la indigestió de mariscades en mal estat o els efectes d’havaneres desafinades. El que sí que puc dir és que la televisió pública catalana és una de les responsables de l’escalfament cerebral de la població per molt que la Lídia Heredia s’emprenyi. He fet la prova amb el veí: té TV3 tot el dia i, tret dels anuncis de disfunció erèctil i d’irritació vaginal, tot és procés i, en el cas dels informatius, proccessos (procés+successos).
Ni amb taps a les orelles és possible mantenir-se al marge de tant guirigall de polítics de pa sucat amb oli, de savis ignorants i d’intel·lectuals orgànics. L’imprescindible silenci per reflexionar i preguntar-se, per exemple, per què el Parlament està buit mentre els diputats segueixen cobrant cada mes puntual o per què el govern de Quim Torra no governa, s’omple dels crits dels galls estomacant-se de valent. Aquí tothom posa i treu llacets grocs i tothom s’estomaca: independentistes contra dependentistes i independentistes de pedigrí convergent contra independentistes de pedigrí desconegut. La qüestió clau és que el soroll no ens deixi pensar críticament perquè, de fer-ho, acabaríem posant tothom al lloc que es mereix: a la paperera de la història.
Fent un gran sacrifici personal he escoltat des del principi fins al final el discurs que el president de la Generalitat va fer fa uns dies al Teatre Nacional de Catalunya per anar escalfant l’ambient prebèl·lic. Al contrari de molts que van criticar el lloc escollit per l’escolanet de Puigdemont per atiar de nou les masses al sacrifici per una pàtria inexistent, jo crec que el TNC va ser el lloc adequat per al xou. Només en un teatre es poden escoltar barbaritats com les que va dir l’incendiari Torra i esperar que l’auditori aplaudeixi entusiasmat. Que no es pot negociar res amb el govern de Madrid tenint presos polítics presos és mentida. I si no, que li preguntin a l’incombustible Tardà, un dels pocs que pensa i que, per això mateix, és trinxat pel foc amic.
Quan vulgui deixar de pensar per mi mateixa ja miraré TV3 seguint el consell del demòcrata Albert Rivera, perquè fins el 27-O –dia de la declaració falsa d’independència- sé que l’espectacle està garantit. Lamentablement, mentre ens distreuen amb llum de gas, passen coses de veritat. Coses preocupants. I no parlo de l’estampida del professor Domènech, comprensible tal com estan les coses a l’univers comú. Ni del fixatge de l’alcaldable Valls per part dels jesuïtes perquè doni classes a ESADE sobre migracions i expliqui com netejar la pàtria de pobres i indesitjables, criatures incloses. Ni de la decisió política de deixar el Borbó emèrit i els seus negocis tèrbols al marge de la llei. Parlo de l’avenç de la ultradreta a Europa i de la crisi econòmica que compleix una dècada i sembla interminable.
Mentre els catalans ens tornem sords amb tant soroll, a la resta del món passen coses com diria un tal Mariano. Una mica de silenci, si us plau.
