Mossèn Rovira Belloso va morir el passat 16 de juny. He trigat una setmana a assabentar-me’n, de la qual cosa en responsabilitzo a alguna limitació meva però també a una comunitat on notícies com aquesta no apareixen més destacades als seus mitjans de comunicació. Per mi, Rovira Belloso era un dels grans, una d’aquelles persones que deixen empremta. Molt merescuda la Creu de Sant Jordi que li van concedir el 1999. Jordi Pujol no ho va fer tot malament.
Es va doctorar en Teologia i Dret a la Universitat de Barcelona l’any que jo vaig néixer. Per alguna raó que desconec, el meu pare hi tenia una certa relació. Els meus pares cristians em portaven a missa els diumenges i en alguna d’elles Rovira Belloso n’era l’oficiant. Gràcies a ell vaig deixar de creure en Déu. Si ara li ho pogués comentar segur que contestaria aquesta afirmació provocativa amb el seu entranyable somriure burleta. Però és veritat. Pertanyia a aquells capellans que situaven la doctrina cristiana tan a peu de carrer que al final t’implicaves en l’activisme social que pregonava i acabaves oblidant-te del Déu que deien que hi havia darrere aquest compromís.
No és que coincidíssim massa cops, però sempre que ho fèiem semblava que fóssim amics de tota la vida. Quan li demanaves per alguna qüestió compromesa et contestava d’una forma que acabaves creient que t’havia donat la raó encara que no ho hagués formulat explícitament.
Què pensava de l’embolic català? Ni idea. Mai no li vaig arribar a preguntar. Si ho hagués fet molt probablement no n’hauria tret l’aigua clara del que pensava de debò. Però segur que hauria intentat posar pau i esperança amb les seves paraules.
Què hauria pensat de que s’hagi organitzat una pregària ecumènica de suport als dirigents independentistes empresonats? Una altra pregunta que quedarà en l’aire. Si algú li ho va demanar m’agradaria saber què li va respondre. Va morir tres dies abans que tingués lloc aquest acte.
L’únic que puc dir és que era més partidari de la discreció que del protagonisme públic. Una discreció que, malauradament, ha fet que hagi trigat una setmana en assabentar-me que havia mort un home bo.
