Em permetré la llicència de no posar cap coma perquè no se m’acut una expressió més encertada que aquest suat crit de guerra encunyat durant la Reconquesta per explicar tant despropòsit. Els puristes remarquen que entre tanca i Espanya hi va una coma i que el verb tancar en l’argot militar significa preparar la tropa per a l’atac. Tanmateix, si m’he menjat la coma és, primer, perquè em dona la gana i, segon, perquè liderar la croada contra el secessionisme català és precisament l’objectiu d’un Mariano Rajoy posseït per l’esperit del tal Santiago Matamoros, patró d’Espanya i assot d’heretges.
Sense recuperar-me del sotrac que m’ha provocat l’estranya mort de Miguel Blesa, m’ennuego amb un nou capítol de xantatge econòmic al govern català que és el meu i amb el munt de ridículs tuits d’un Puigdemont més descabellat que mai com a resposta. Enmig d’aquest absurd estira-i-arronsa a veure qui la té més llarga i pixa més lluny, els cupaires empaperen la pàtria catalana de retrats de Franco dient que si l’1-O no votes ets com ell i descobrim meravellats que el bigoti de Dalí segueix marcant les 10 i 10. El rei del surrealisme estaria encantat amb l’espectacle.
Francament, no sé perquè somriuen els nous consellers de l’executiu purgat perquè, que jo sàpiga, no tenim gaires motius per estar contents i menys ara, que hem de fer justificants de tot el que gastem per poder cobrar a final de mes uns diners que són nostres. No faré com el patrici Gregorio Morán, que ha estat censurat per haver escrit que el nou conseller d’Interior és un delinqüent, però haig d’admetre que Jordi Turull em posa nerviosa. Preocupada perquè no sigui en el fons un marcià disfressat tafanejo en la seva biografia i em quedo descol·locada perquè no veig cap fet rellevant que justifiqui que sigui conseller de Presidència i portaveu.
Turull és, com Joaquim Forn, el típic home de partit que amaga una gran ambició personal darrere d’una falsa modèstia i que ha medrat perquè sempre ha obeït l’amo de torn. Tanmateix, haig d’admetre que a diferència del temperamental Forn, el sinuós portaveu amb aire jesuític té una mirada sinistra que m’inquieta. Des que va ingressar a les joventuts convergents amb 17 anys, el conseller Turull no ha fet més que col·leccionar càrrecs de segona fins aterrar al Parlament. Tanmateix, des que va ser escollit portaveu del grup de CiU tot ha estat bufar i fer ampolles per a aquest noi del Vallès sense cap gràcia.
Turull s’ha estrenat fa poc en el càrrec de portaveu amb un nou èxit que podrà afegir al seu currículum si algun dia es queda sense feina. S’acosta l’1-O i el més calent és a l’aigüera. Per això, tothom s’esperava que la seva aparició després de la purga aniria acompanyada d’una proclama als quatre vents a l’alçada dels últims discursos de Puigdemont, però no: la compra de les urnes segueix sent un misteri. Però tot i la meva desconfiança, admeto que Turull ho fa bé com a portaveu perquè quan parla no diu res i si aguanta prou en el càrrec podria arribar a superar l’enyorat Joaquim Nadal.
Per esborrar els mals pensaments que em ronden pel cap des de fa temps, prefereixo imaginar el PP molt ocupat aquests dies encarregant corones per a amics imputats en casos de corrupció que han passat a millor –o pitjor- vida. Vull pensar que amb tant anar i venir a funerals, a Santiago Rajoy o Mariano Matamoros –trieu el nom que us agradi més- li quedarà poc temps per dissenyar noves estratègies tan perverses com antidemocratiques per escanyar-nos encara més. I com que dos no es barallen si un no vol, també estaria bé que la rauxa deixi pas al seny marca de la casa perquè la política es fa amb el cap i no amb les vísceres.
