Samsó-Puigdemont destrueix la Generalitat

Els promotors del procés sembla que tenen molt present la Bíblia, el llibre sagrat del poble d’Israel, que narra les peripècies històriques dels jueus des de l’inici dels temps, en el paradís perdut d’Adam i Eva. La identificació entre l’Església catòlica catalana i el nacionalisme ve de lluny i així s’ha tornat a posar de manifest amb l’homilia llegida aquest diumenge a Montserrat i amb el comunicat de suport a l’1-O que han subscrit 303 sacerdots i diaques de les deu diòcesis catalanes.

La implantació en territori palestí de l’Estat d’Israel, després de la II Guerra Mundial, també és un referent cabdal per entendre la versió pujolista del nacionalisme català i el sionisme ha estat un mirall pel moviment independentista contemporani (amb la reserva explícita del sector CUP-Endavant, de tendència propalestina). En l’imaginari secessionista hi ha la certesa que fons d’inversió jueus aportaran els 30.000 milions que es necessiten, d’entrada, per posar en marxa la nova República catalana.

Quan Artur Mas va trencar, l’any 2012, el pacte que tenia amb el PP es va presentar a la campanya electoral ‘transvestit’ de Moisès, el líder ungit pel Déu Pujol que havia de portar els catalans a la “terra promesa” de la independència. La metàfora no va funcionar i Artur Mas ha acabat arraconat a lapaperera de la història“, per obra i gràcia de la CUP i de l’escàndol de corrupció del 3%.

A Carles Puigdemont li toca jugar un altre personatge de la Bíblia: el milhomes Samsó, que, segons explica el Llibre dels Jutges, va morir sota les runes del temple que va enderrocar amb l’extraordinària força que li donava la seva cabellera, però que, a la vegada, es va carregar tots els filisteus que hi havia dins del recinte.

L’exalcalde de Girona, en espera de veure com acaba tot plegat, ja s’ha guanyat un nom propi en la història de Catalunya, intentant emular dos rebels amb causa que van tenir una tràgica mort: Pau Claris, enverinat (1641), i Lluís Companys, afusellat (1940). Sota el seu lideratge, el Parlament s’ha esfondrat i la Generalitat ha quedat com una closca buida, després que el ministre Cristóbal Montoro hagi anunciat la intervenció sine die de les finances de la nostra màxima institució d’autogovern, recuperada -contra el criteri de Jordi Pujol– l’any 1978, amb el retorn de l’exili de l’enyorat president Josep Tarradellas.

Samsó-Puigdemont s’ha immolat, però també ha socialitzat el dolor al conjunt de la societat catalana, tant els independentistes com els no independentistes, condemnant-la a la destrucció dels seus fonaments i de les seves columnes. Si Jordi Pujol i llur família pateixen (per les malifetes que han fet), tota la resta de catalans també hem de sofrir. Aquesta és la projecció freudiana que està en l’ADN del ‘procés’.

Unes lleis com la del referèndum i la de transitorietat jurídica necessitaven l’aprovació de les 2/3 parts del plenari del Parlament. Samsó-Puigdemont va ometre el dictamen del Consell de Garanties Estatutàries i va passar-se pel folre la sapiència del lletrat major. Amb només 72 diputats ha enfonsat els pilars de la democràcia i, de passada, ha enverinat la convivència pacífica entre els veïns, d’aquí i d’allà.

L’obsessió de l’1-O significa –sense necessitat d’aplicar l’article 155 de la Constitució- l’anihilació de facto de la Generalitat, la institució creada l’any 1359 i que és la dipositària de la sobirania del poble català. Felip Vè la va abolir l’any 1716, el dictador Francisco Franco la va suprimir l’any 1939 i ara Samsó-Puigdemont ha decidit dinamitar-la des de dins. D’aquesta sotragada, Catalunya quedarà molt tocada i amb una pèssima reputació internacional per donar ales al populisme identitari que amenaça l’estabilitat d’Europa.

Però la Bíblia no s’acaba amb el Llibre dels Jutges 13-16…

(Visited 54 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari