Venim de lluny i anem més lluny encara. Els catalans podem estar ben orgullosos d’haver preservat les nostres institucions d’autogovern al llarg dels segles. La Generalitat (l’antiga Diputació del General) va ser creada per les Corts de la Corona d’Aragó en la seva reunió de l’any 1289, celebrada a Montsó. La seva funció era, quan va ser fundada, eminentment recaptatòria. Res a veure amb la Generalitat actual, que es dedica, bàsicament, a pagar i a gastar.
Abolida després de la Guerra de Successió, al segle XVIII, la Generalitat va ser restablerta l’any 1931, amb la proclamació de la II República espanyola. El dictador Francisco Franco la va tornar a suprimir l’any 1939 i va tornar a ser restaurada el 1977, amb el retorn triomfal del president a l’exili, Josep Tarradellas. Jo tenia 19 anys i era allà aquella tarda a Barcelona, com milers de catalans, emocionat, content i ple d’il·lusió per la nova pàgina de la història que s’obria davant dels meus ulls.
Enfront del desastre de l’administració central i centralista, bruta i brutal que ens havia llegat el franquisme, jo m’imaginava que la Generalitat que, des d’aquell gloriós moment 0, havíem de construir entre tots plegats seria exemplar, transparent, àgil i moderna. Teníem, i això era tangible, l’oportunitat única i somniada d’aixecar “un país nou” amb la nostra intel·ligència col·lectiva i amb la nostra contrastada capacitat d’organitzar-nos.
M’estalviaré detalls, però 39 anys després, aquella Generalitat de tots, imaginada i factible, ha acabat esdevenint un mirall trencat. Aquest és l’enorme fracàs de les generacions de catalans que vam patir el franquisme i que vam tenir a les mans la incommensurable fortuna de poder bastir una administració nova de trinca. Josep Tarradellas, home savi i ponderat, ens va retornar la institució d’autogovern i ens va deixar l’arquitectura jurídica –l’Estatut de Sau de 1979, reformat posteriorment l’any 2006- que, amb el seu desplegament, havia de permetre la “plenitud” de Catalunya.
No és qüestió de personalitzar les culpes en ningú. Ni en el llarg mandat del president Jordi Pujol (1980-2003), ni en el curt mandat del president Pasqual Maragall (2003-2006), ni en el quadrienni clavat del president José Montilla (2006-2010), ni en els cinc anys esbojarrats del president Artur Mas (2010-2015). Tota la classe política i tota la classe dirigent que ha tingut responsabilitats de govern a la Generalitat en els últims 35 anys mereix, en la part que li pertoca, una contundent reprovació.
Ho diré cruament: no tindrem la independència (Brussel·les i Washington –tret si hi ha un daltabaix atòmic, en sentit figurat o literal- mai no ho permetran) i arribats a l’any 2016, la Generalitat, la meva estimada Generalitat, està arruïnada, desprestigiada i en fallida. Amb un deute de 72.000 milions d’euros; amb el patrimoni immobiliari dilapidat pel “geni” de Harvard, l’exconseller Andreu Mas-Colell; amb la solvència creditícia enfonsada al nivell d’Hondures i amb l’asfixiant “cotilla” de la limitació del dèficit que imposa, via Madrid, la Comissió Europea, la situació del govern de Catalunya és, sense embuts, dramàtica i insostenible, per molt bona cara que hi posi el vicepresident Oriol Junqueras.
De la Generalitat en depenen serveis essencials com els hospitals, els CAP, les farmàcies, les ambulàncies, les escoles, la formació professional, les universitats, els bombers, els agents rurals, les residències per a la gent gran, els jutjats, les presons, els grans eixos viaris, el transport ferroviari… (Els Mossos d’Esquadra van a càrrec del ministeri de l’Interior). A més, l’absurd i pervers sistema de clientelisme polític made in Catalonia acapara, cada any, una monstruosa muntanya de milions. Tot això està en perill per la colossal irresponsabilitat pressupostària dels quatre presidents que van succeir Josep Tarradellas en el càrrec i per la congènita tossuderia política de les majories governamentals que han dominat el Parlament d’estirar més el braç que la màniga.
No vull ser ocell de mal averany, però l’exercici de realisme que haurà de fer el president Carles Puigdemont a l’hora d’abordar la inajornable elaboració dels nous Pressupostos de la Generalitat farà que les dures retallades que hem conegut fins ara siguin un “joc de nens” en comparació amb el tètric horitzó immediat que tenim al davant. Ho sento, però Catalunya no és el melic del món: és una més de les 272 regions que conformen la UE-28 i val a dir que, en comparació amb la gran majoria, gaudim d’un nivell d’autogovern, objectivament, envejable.
Altra cosa és que els nostres responsables polítics –obsedits en amagar el cap sota l’ala i en culpabilitzar de tots els mals a “Madrid”- hagin menat una gestió desastrosa (i molt sovint, corrupta) de les finances públiques de la Generalitat fins a provocar el seu anorreament i el seu col·lapse actual. Per postres, tenen la barra d’adjudicar-se uns salaris exorbitants que són pedra d’escàndol públic. Ens hem carregat la nostra institució d’autogovern i abans d’estimbar-nos pel precipici és hora que, ara sí, els millors economistes que tenim i els millors negociadors, tocant de peus a terra, facin el pas de salvar la Generalitat de la seva imparable i imminent autodestrucció.
Ja hem perdut nou caixes d’estalvis i la companyia aèria Spanair; les mútues i les principals cooperatives han estat privatitzades o enfonsades; ja hem saquejat el Palau de la Música i ens hem venut l’aigua que bevem; ja sabem que els Pujol guardaven la fortuna en paradisos fiscals i mossèn Ballarín és mort. Salvem la Generalitat!
