La P. s'ha engreixat tres quilos en dues setmanes. Diu que els nervis només li passen quan té la panxa plena. El X. s'ha fet soci del club del somnífer després d'haver somiat que el seu veí -que és guàrdia civil- el detenia en una manifestació i feia veure que no el coneixia. La C. torna a patir somnambulisme. El seu marit se la va trobar a les tres de la matinada a la cuina batent ous per fer una truita. Diu que no recorda res. El D. ha oblidat totalment el castellà que va aprendre un estiu a Valladolid i ha demanat que el posin a arxivar. Són els efectes de l'estrès que provoca la independència a terminis en la professió periodística catalana.

Una televisió estatal li dedicava diumenge passat una notícia amb declaracions de presumptes afectats i psicòlegs. No parlava expressament de periodistes, sinó que generalitzava la síndrome a tots els que viuen i treballen a Catalunya i li donava un nom específic: rumianisme. Van aclarir que no tenia tant a veure amb què fóssim uns remugants – que també podria ser- sinó al fet que estar tot el dia rumiant com dir a Mariano Rajoy que som independents sense que ni ell ni la resta del món se n'adoni destrossa les neurones. De fet, aquest va ser el tema de conversa de l'últim sopar amb els meus amics. Tots periodistes i per això més guillats que la resta de la població.

Ja he explicat alguna vegada que aquestes trobades tenen un doble objectiu. Per una banda, retrobar-nos fora del nostre àmbit professional on coincidim gairebé cada dia per parlar de la feina i posar a parir el personal. Per l'altra, fer teràpia i premiar al col·lega més desgraciat del moment. Va guanyar el J. per majoria absoluta. Ha plegat juntament amb mitja redacció perquè l'ambient era irrespirable degut a la línia editorial imposada des de les altes esferes. El J. també va guanyar el guardó que concedim de forma excepcional al periodista més idiota per haver ignorat la ideologia de la seva empresa i pensar-se que aquest ofici és el millor del món i es pot exercir amb llibertat.

El periodisme de trinxera que es porta ara està assolint uns nivells d'ignomínia mai vistos abans. Ja no és només la típica propaganda goebbeliana disfressada d'informació que suportem des de fa anys. Parlo de mentides arregladetes amb un títol cridaner i unes declaracions entre cometes d'un expert desconegut. Ara li ha tocat el rebre a la persecució que pateixen els castellanoparlants a les escoles catalanes. Que el castellà sigui la llengua que més se sent als patis dels col·legis no té importància. El que importa és que les víctimes de la immersió estan desesperades perquè s'han començat a donar casos de canibalisme lingüístic i els Mossos d'Esquadra no han detingut ningú.

La meva amiga E. és psicòloga i independentista. Quan li he parlat de rumianisme per definir la síndrome que patim els periodistes catalans en dosis letals per tanta muntanya russa política, no només m'ha negat la seva existència sinó que ha remarcat que la saturació mental del personal es diu en realitat marianisme. De Mariano, s'entén. La declaració d'independència via telepàtica de l'escabellat Puigdemont no serà res comparat amb les males vibracions que ens arriben des de la Moncloa i la Zarzuela en forma d'amenaces de corralito, suspensió de l'autogovern i estat d'excepció.

Com a catalana lobotomitzada que sóc, de totes les incerteses que m'estan liquant el cervell la que més em fa rumiar és la del corralito. Ahir escoltava a l'autobús una conversa entre dues senyores que es preguntaven què passaria amb els seus estalvis i les seves pensions si ens fan fora de la UE dels Estats. Una li explicava a l'altra en veu baixa que, per si de cas, havia agafat els doblers del banc i ara els guardava en una caixa de seguretat. He pensat per un moment a treure el meu exigu capital d'obrera precaritzada, però si forado la paret posaré la caixa forta a casa del veí. Una altra opció és contribuir a pagar la fiança d'Artur Mas, però l'he descartada ràpid perquè com diu La Polla Records, un patriota és un idiota.