Ni Pedro Sánchez ni António Costa van guanyar les últimes eleccions generals a Espanya i Portugal. Però ambdós han esdevingut caps de govern, gràcies al suport parlamentari d'altres forces minoritàries: de Podem, les confluències d'esquerres i els grups nacionalistes català i basc, en el cas del primer; del Bloco d'Esquerda i dels comunistes, en el segon.

A Portugal hi ha una opinió pública molt majoritària que valora positivament la tasca de govern desenvolupada per António Costa en els últims dos anys. En contra dels dogmes neoliberals, ha redreçat l'economia del país incrementant el poder adquisitiu dels treballadors i dels pensionistes.

Pedro Sánchez ha arribat al poder en una vertiginosa operació de despatxos, fent bandera de la lluita contra la corrupció i amb la promesa de reduir les grans desigualtats socials i de buscar una solució negociada a les tensions territorials. L'estabilitat aritmètica del president socialista és molt precària i és una incògnita saber com resoldrà el complicadíssim puzle que té sobre la taula de la Moncloa i mantindrà, a la vegada, la cohesió de la policroma majoria parlamentària que ha votat la seva investidura.

Passat i digerit el tsunami de la crisi financera del 2007, Espanya i Portugal viuen una etapa d'una certa bonança econòmica i tenen al capdavant de llurs governs dos polítics de militància socialista. A la vegada, Lisboa i les principals ciutats espanyoles estan dirigides per batlles i batllesses d'esquerres.

Ens trobem en una conjuntura històrica única perquè el vell projecte de la Confederació Ibèrica, inequívocament progressista, pugui experimentar una embranzida política i econòmica fulgurant. La península -de l'Atlàntic a la Mediterrània, dels Pirineus al Magrib- és una formidable plataforma territorial que uneix quatre continents i que està prenyada d'un enorme potencial de creixement i de desenvolupament si supera la frontera heretada.

Sabran aprofitar Pedro Sánchez i António Costa aquesta oportunitat? A banda i banda de la ratlla artificial que des del segle XVII divideix la península Ibèrica hi ha hagut veus potents i il·lustrades que han propugnat la reunificació: Joan Prim, Francesc Pi i Margall, Emilio Castelar, Miguel de Unamuno, Francesc Cambó, Enric Prat de la Riba, Alfonso Castelao, Fernando Pessoa, Fernando de los Ríos, José Saramago… El president Francesc Macià ja ho va dir l'any 1931: "Proclamo l'Estat català integrat en la Federació de Repúbliques Ibèriques!".

Un visionari geopolític català, Sinibaldo de Mas, va publicar l'any 1852 el llibre La Iberia: Memoria sobre las ventajas de la unión de Portugal y España. Aquest fascinant personatge, que parlava 20 idiomes i va ser el primer ambaixador espanyol a la Xina, ha quedat oblidat en els arxius de la desmemòria i no té ni un trist carrer dedicat a Barcelona. La maçoneria i l'anarquisme, corrents cabdals per explicar la història de Catalunya, van ser defensors convençuts de l'iberisme.

Madrid només té sentit com a intersecció de l'eix Lisboa-Barcelona. Si cal sacrificar la monarquia borbònica per harmonitzar la Confederació Ibèrica en forma republicana, aquest és un bon argument per culminar la modernització institucional de l'Estat espanyol, llastada pels pactes que van permetre la complicada transició de la dictadura franquista a la democràcia.