Catalunya és un país mil·lenari que gaudeix innovant les seves tradicions. L’estranya dansa que va donar la benvinguda a aquesta mena de Govern S.A. que ha vingut en anomenar-se Consell de la República n’és un magnífic exemple. Els moviments executats amb mestria per la ballarina Maria Teresa Agustí van causar sorpresa a unes xarxes socials especialment cruels, que de seguida van fer memes on la dansaire era acompanyada de músiques com ara l’Amparito Roca, el pasdoble que sol sonar a les curses de braus.

L’escàndol va arribar a un punt que fins i tot l’ex-conseller fugit de Cultura, Lluís Puig, -per cert net d’un requeté mort a la batalla de l’Ebre- es va veure obligat a trencar el seu silenci per explicar a la plebs que havien tingut l’alt honor de contemplar una dansa d’homenatge, un ball tradicional que poden executar un o més dansaires davant persones de qualitat i que data, ni més ni menys, que del 2009.

Tampoc cal donar més voltes, i menys desprès de tant de temps. Al cap i a la fi, la veritable tradició catalana sempre ha consistit en inventar-nos les nostres tradicions. Ja ho vàrem fer durant la dècada dels 80, quan els ajuntaments democràtics necessitaven omplir els seus carrers durant la festa major d’alguna cosa més que d’uns castells que durant masses anys havien estat reconeguts arreu d’Espanya per ser el plat fort de la demostració sindical que tenia con a escenari l’estadi de Chamartín -l’actual Santiago Bernabéu- cada 1 de maig per celebrar el dia de San José Artesano, que no Obrero, i retre reconeixement a un dictador que sentia, segons diuen, un autèntic delit en veure com s’anaven carregant i descarregant torres humanes.

Així va ser, a partir d’una lectura del costumari de Joan Amades, que parla d’un ball de diables que es va fer amb motiu del casament de Berenguer IV amb Peronel·la d’Aragó, i de la contemplació d’algunes processons del Corpus que representaven la lluita entre en bé i el mal, entre àngels i dimonis, com es van crear els correfocs. Un espectacle vistós, que aviat va tenir gran acceptació i es va estendre arreu de Catalunya.

Avui vivim els correfocs com si sempre haguessin existit i de la seva defensa depengués el futur del país, mentre deixem morir altres tradicions que no fa tant eren ben vives, com la castanyada, que s’esllangueix  a l’ombra d’una cosa anomenada halloween.

Quan temps fa que no sentim cantar unes caramelles que cada any reculen més i més arreu del país? A poc a poc les tradicions de veritat queden arraconades en estudis etnogràfics sense que ni el més arrauxat dels nacionalistes mogui un sol dit per evitar-ho. Estem massa ocupats reinventant-nos. Creant nous costums que no tenen més propòsit que amagar un passat amb el que no tenim una relació gaire bona.

Per això donem ales a les fantasies historiogràfiques d’entitats pseudocientífiques com l’Institut de Nova Història, guardonat amb el Premi Nacional Lluís Companys per Esquerra Republicana de Catalunya i, diuen les males llengües, abastament finançat per la Generalitat de Catalunya per seguir amb la seva encomiable tasca de demostrar la catalanitat de Santa Teresa de Jesús, Miguel de Cervantes, Cristòfol Colom i el Lazarillo de Tormes. La seva darrera gran descoberta: el flamenc no és espanyol, és un ball que va arribar a Catalunya portat per gitanos provinents de Flandes.

Ignorem si aquesta pensada té relació amb la necessitat de justificar que el major èxit internacional de la cultura catalana des de fa molts anys, hagi vingut de la mà de Rosalia Vila i Tobella, una cantaora catalana de flamenc que va triomfar de manera escandalosa en la darrera edició dels premis Grammy Llatins.

Probablement, la necessitat d’inventar-nos tradicions tingui molt a veure amb la voluntat d’amagar que la cultura espanyola i la cultura catalana són tan indestriables com la seva història. Que estan lligades de forma tant estreta que l’única manera d’obviar-ho és no mirar cap el passat.

Quan ho fem ens trobem amb sorpreses com, per exemple, que el compositor d’Amparito Roca va ser un senyor de Barcelona que es deia Jaume Teixidó i Dalmau, un militar que es va avançar al seu temps per endinsar-se al món de la publicitat. Seu és el jingle que van popularitzar els torrons El Lobo.