La societat catalana no està prou informada ni conscienciada sobre els pros i contres de la secessió, ni prou interessada, ni prou mobilitzada perquè el govern de Carles Puigdemont condicioni tota la seva agenda política a la pròxima celebració d’un referèndum d’independència, amb data límit al mes de setembre. Als carrers i a les places de Catalunya, i en especial a les de les ciutats més grans, aquesta qüestió, directament, rellisca i provoca un tantsemenfotisme generalitzat que es pot percebre parant l’orella en els espais de convivència i de debat públic, encara que el sometent mediàtic infli i infli la bombolla (per això cobra).
A mesura que la situació econòmica general va millorant de mica en mica, el somni de la independència es va esvaint. Si ja era una quimera quatre anys enrere, quan la crisi colpejava durament la classe mitjana -dipositària de la flama catalanista- ara encara ho és més. La manifesta hostilitat de les institucions europees i internacionals a la nostra hipotètica secessió ha quedat ben palesa de manera reiterada.
En aquest context, mantenir el mantra del “referèndum o referèndum” a curt termini com a única prioritat del Parlament i del govern és no només un error: és una temeritat que provoca un enorme divorci entre les institucions catalanes d’autogovern i la majoria de la societat catalana, que no entén ni comparteix aquesta estratègia ni aquesta urgència.
La seqüència històrica en la qual ens trobem determina que en l’horitzó ha d’haver-hi un referèndum, sí, però no necessàriament per la independència sí/no ni abans del pròxim mes de setembre. La tramitació de la reforma de l’Estatut de Catalunya del 1979 va culminar amb la seva validació en referèndum el 16 de juny de 2006. Mariano Rajoy, que aleshores era el cap de l’oposició, va impulsar, per miserables motius electorals, la presentació d’un recurs contra aquesta reforma al Tribunal Constitucional (TC) que, quatre anys més tard -el 28 de juny de 2010-, va emetre una sentència en la qual es mutilaven alguns articles.
En realitat, la sentència del TC no va ser tan dramàticament regressiva com se’ns vol fer creure. Però el punt de conflicte és el caràcter vinculant que té una decisió adoptada en un referèndum legal i acordat, per sobre de la interpretació que en pugui fer a posteriori el TC. Aquest és el nus de la qüestió i sembla obvi que, després de la seva aprovació pel Parlament de Catalunya, pel Congrés, pel Senat, novament pel Parlament de Catalunya i finalment en un referèndum, el nou Estatut havia d’entrar en vigència en la seva integritat.
Mariano Rajoy i el PP sí que van “trencar els ous” amb el seu recurs contra el nou Estatut i així ho han acabat reconeixent anys més tard amb la boca petita. És al president del govern espanyol, per tant, a qui pertoca prendre la iniciativa per esmenar aquest disbarat. Una reforma constitucional que aprofundeixi l’Estat de les autonomies en clau federal, transformi el Senat en una veritable Cambra de representació territorial i retorni a Catalunya els articles de l’Estatut manllevats pel TC és la via pertinent. Aleshores, ho votarem tot plegat i tots plegats en referèndum.
Res a veure aquest referèndum de reforma constitucional amb el “teatre” del 9-N que s’està jutjant aquests dies al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ni amb el “referèndum o referèndum” per la independència que propugna Carles Puigdemont i que està condemnat, d’antuvi, al fracàs. La reproducció a gran escala del “referèndum de festa major” que es van treure del magí al poble d’Arenys de Munt l’any 2009 i que, amb posterioritat, es va estendre a molts altres municipis de la geografia catalana gràcies al rebuig que aquesta performance va provocar en grupuscles marginals d’extremadreta com la Falange Española, no porta enlloc.
Qui no ho entengui, no entén res. Els “referèndums de festa major” ja s’han incorporat, per mèrit propi, en el costumari català, al costat d’altres fets inequívocament identitaris i festius com les calçotades que es fan aquests dies d’hivern, els castells, els caganers, el tió, els canelons de Sant Esteve, els Barça-Madrid, Sant Jordi, la revetlla de Sant Joan, la castanyada o els correfocs. El mateix Artur Mas, en la seva declaració davant el TSJC, s’ha encarregat de desdramatitzar aquella votació en urnes de catró, que ha atribuït a la generosa mobilització de 42.000 voluntaris.
Si a Madrid entenguessin el català, tinguessin més sentit de l’humor i, en especial, la premsa que s’edita a la capital del Regne fos més polièdrica, la jornada del 9-N del 2014 s’hauria relativitzat i no hauria calgut la sobreimpostada intervenció del Tribunal Constitucional, que ha acabat amb el judici que se celebra aquests dies al TSJC. Mariano Rajoy ha fet el ridícul judicialitzant una “consulta no referendària” sense cap recorregut polític i que la majoria de catalans van rebutjar no anant a votar.
Artur Mas no és Francesc Macià, que es va jugar la pell a Prats de Molló, ni Lluís Companys, el president màrtir. Artur Mas és un pinxo que era beneficiari d’uns misteriosos comptes a Liechtenstein i a Suïssa i que ara mira de treure el màxim suc a aquesta gran representació teatral per intentar retornar per la porta gran al Palau de la Generalitat, deixant Oriol Junqueras –el seu contrincant polític real- amb un pam de nas.
