Vivim temps de por, divisió i demonització de l’altre impulsats per persones, grups polítics, mitjans de comunicació i, el que és pitjor, governants d’arreu. A tot el món emergeixen Trumps, Salvinis, Dutertes, Bolsonaros, Orbans i similars que recorren a discursos tòxics del "nosaltres contra ells" per culpar col·lectivament de problemes socials i polítics a grups sencers de persones, sovint minoritaris.

Això té una conseqüència clara. Les persones i grups que s’atreveixen a defensar els drets humans en aquest context són objecte d’atacs cada cop més sovint i a més llocs, en una escalada alarmant dels darrers anys. Assetjament, intimidació, campanyes de desprestigi i criminalització, detencions il·legítimes, desaparicions forçades i fins i tot assassinats, formen part del dia a dia.

L’any passat van ser assassinats almenys 312 defensors i defensores dels drets humans al món. El 2016, 281; el 2015, la meitat. Aquesta tendència creixent, preocupant, no cau del cel: és el resultat d’una agressió global que prové de governs, grups armats o empreses transnacionals.

Els defensors no són herois, però sí persones valentes. Són gent comuna, de totes les professions i condicions socials: estudiants, líders comunitaris, periodistes, advocats, sindicalistes, camperols, activistes mediambientals... És aquesta gent la que es planta davant dels abusos de poder i paga sovint un preu molt alt, massa alt.

La naturalesa de l’amenaça és greu perquè en l’actualitat s’està enderrocant tot l’ecosistema global de la protesta. En limitar aquest dret fonamental i sotmetre grups i persones a vigilància, estigmatitzar-les i atacar-les, molts governs del món estan tallant el subministrament d’oxigen a qui defensa els drets humans. Els ofeguen.

Han passat dues dècades des que la comunitat internacional, via ONU, va aprovar una declaració per protegir els defensors i reconèixer el seu paper clau com a agents de canvi, decisiu per avançar globalment: sense aquestes persones i grups, no hi ha drets. Amb la declaració, els governs es comprometien a donar-los suport i crear un entorn que els permetés treballar sense obstacles ni por a represàlies. No és així: avui dia, vint anys després, s’incompleixen obertament tant l’esperit com la lletra de la declaració.

Molts dels països, sense dissimular, adopten lleis i polítiques que entorpeixen el treball de qui defensa drets humans. Des de lleis que autoritzen la força contra manifestants pacífics o permeten la vigilància massiva de les comunicacions, fins les que prohibeixen el finançament que arriba de l’estranger. Ho estem veient a països tan diferents com Rússia, l’Índia o Hongria. I assistim a discursos dels qui arriben al poder, com Bolsonaro, que ja ha dit que l’activisme social "molesta".

És just això, un discurs de manual: "Agents estrangers", "terroristes", "traïdors", "enemics del poble", són alguns dels qualificatius que s’han d’escoltar. Es presenten els defensors com una amenaça per a la seguretat, el creixement econòmic o els valors tradicionals. I és així com l’espai per defensar drets s’aprima cada cop més: menys accés a informació, xarxes i instruments que necessiten per assolir el canvi social, alhora que veuen debilitada la protecció davant dels atacs. És la tempesta perfecta que es tanca amb l’imperi, gairebé absolut, de la impunitat: els perpetradors d’atacs a defensors de drets humans molt poques vegades responen davant de la justícia i la voluntat política per protegir-los és més aviat escassa, gairebé inexistent.

Enguany es compleixen 70 anys de la Declaració Universal dels Drets Humans (1948). I hem de ser conscients que els trenta articles que conté (i el posterior desplegament del dret internacional de drets humans a través de tractats i pactes internacionals) no es defensen sols. Que s’ha de fer cada dia, tot i l’actual context amenaçador.

​Malgrat l’ofensiva global contra els drets humans, no hem de resignar-nos a acceptar el triomf de discursos i polítiques tòxiques de dirigents sinistres com Trump, Salvini o Bolsonaro. Ara més que mai calen persones valentes que s’alcin contra aquesta espiral d’odi. Tots i cadascun de nosaltres, des del nostre àmbit, públic o privat, tenim la capacitat de qüestionar el "nosaltres contra ells". Ens juguem el futur.