Entre les múltiples habilitats de Quim Torra també destaca l’elaboració de ratafia i ho celebro, perquè quan plegui de fer el préssec com a president de la Generalitat podrà guanyar-se la vida dignament fabricant espirituosos sense necessitat de rebre cap subvenció pública. Torra, últimament més xouman que estadista, ha participat a Santa Coloma de Farners en un interessant curset per elaborar el licor més patri que tenim. Diu que la ratafia “és país, paisatge, color, família i tradició”, i té raó. Jo no imagino Catalunya sense la dolça ratafia. La ingesta excessiva d’aquest aiguardent adobat amb pell de llimona, nou moscada, canyella i un munt d’herbes oloroses, i deixat reposar a sol i serena durant uns quants dies provoca un pet al·lucinogen. Uns veiem bruixes i altres, la independència.
Pel que sembla, part del beuratge fabricat per les il·lustres mans presidencials s’enviarà als patriotes exiliats perquè no s’enyorin tant i entrin ràpid en calor quan arribin les primeres neus. Espero que no facin com jo i acabin dormint la mona de ratafia al ras perquè una cosa és fer bivac en un cementiri osonenc i una altra és fer-ho al peu del Montblanc. L’altra part es deixarà en maceració fins que tornin els presos polítics presos a casa. No vull ser esgarriacries, però veient el vídeo de Torra m’han vingut al cap els nens fent panellets a l’escola per donar-los després a tastar als aterrits pares. Els més espavilats fan testament abans d’empassar-se la bola mortal i els presos i exiliats haurien de fer el mateix perquè el risc d’acabar intoxicats per la ratafia presidencial és elevat.
I mentre Quim Torra s’ho passava pipa incitant els catalans al consum massiu d’alcohol per oblidar les falses promeses d’un món millor, uns quilòmetres més enllà l’exconseller Santi Vila es casava amb l’home que el va fer veure clar que això de la independència no va enlloc i que la ratafia s’ha de veure a glops petits. Esmento el casament de Vila perquè m’ha sorprès veure entre els convidats prohoms convergents com Artur Mas i Xavier Trias. I dic que m’ha sorprès perquè la maniobra de Vila d’abandonar abans d’hora el vaixell que portava Puigdemont a la deriva va ser molt criticada pels seus ara excompanys de partit. Potser els insults i retrets no anaven de debò –igual que el sobiranisme de pa sucat amb oli d’alguns- i van ser provocats pels efluvis etílics de destil·lats estrangers.
I ja que parlo de traïcions polítiques, no puc deixar d’esmentar el cas de Ramon Espadaler. Me’l vaig creuar dissabte passat al carrer València i no feia cara d’anar de rebaixes perquè aquestes coses es fan per escurar les butxaques dels pobres com bé sabem. Els rics es compren la roba que volen quan volen, per això sempre troben la seva talla i tot el que porten els escau la mar de bé. Espadaler feia cara de salut amb el seu moreno empordanès, la seva camisa blanca de lli arrugada i els seus texans de marca. Tanmateix, no se’l veia gaire content malgrat que el seu partit d’adopció s’hagi fet amb les regnes del govern espanyol gràcies al suport d’independentistes i podemites. Potser és que Espadaler, com abans el seu padrí Duran, esperava algun ministeri com a premi al seu sacrifici. Paciència, que tot arriba.
Un altre que també ha acabat en el club dels traïdors és l’alter ego televisiu del rei Joan Carles. Juanjo Puigcorbé ha protagonitzat un dels esperpents polítics més divertits dels últims temps amb el permís de la fAda Colau i els seus plens extraordinaris interruptus. El fitxatge estrella d’Alfred Bosch ha sortit carbassa fins al punt que ara no tinc clar quin dels dos personatges de l’auca republicana és més histriònic. Divendres passat, Puigcorbé no feia bona cara i no crec que fos per culpa d’una ressaca de ratafia, tot i que a la Diputació de Barcelona tenen els seus dubtes. Com a ànima en pena, el regidor ara orfe, anava buscant un lloc al fons de la grada on seure a vegetar – i a cobrar- fins a les pròximes eleccions municipals. Com diu el president Torra, la ratafia “ens uneix i ens diverteix”. Salut!
