Independència no rima amb responsabilitat. Malauradament, els moviments tàctics que han emprès el president Carles Puigdemont i el vicepresident Oriol Junqueras per aconseguir el somni de la República Catalana ja tenen unes conseqüències demolidores pel conjunt de la societat que, segons ens han promès, n’hauria de ser la gran beneficiada. I diuen que tot ho fan “en nom del poble” i per “mandat del poble”!
No és només el canvi massiu de les seus socials dels bancs i de les empreses més importants de Catalunya, al qual acabarà seguint, tard o d’hora, el dels centres de producció. La fuita de comptes bancaris cap a altres ciutats espanyoles continua imparable i això implica, objectivament, una descapitalització del nostre país. La incertesa en la qual tots vivim provoca que l’economia catalana -molt dependent del turisme i de les exportacions- s’estigui aturant i, en espera de les dades oficials que ho certifiquin, estigui entrant en recessió.
Hi ha un altre aspecte perniciós, més difícilment quantificable però que podem detectar només parant l’orella, que provoca l’actuació de l’actual govern de la Generalitat i de la majoria parlamentària (Junts x Sí i la CUP) que li dona suport: l’estrès, l’angoixa i el malestar emocional per la inestable situació política que vivim d’uns mesos ençà han aconseguit alterar l’equilibri mental d’una gran part de la societat catalana. I això, que afecta especialment els menors d’edat i la gent més gran, resulta especialment imperdonable.
Se’ns parla dels “dos milions” d’independentistes que es mobilitzen seguint les indicacions que es fan des de l’estat major del processisme. Però, què passa amb els cinc milions de catalans adults que no ens sentim concernits per aquestes consignes i que mantenim un escepticisme crític amb el president Carles Puigdemont i el vicepresident Oriol Junqueras? La Generalitat té els comptes intervinguts per l’Estat, arrossega un deute de més de 75.000 milions d’euros, la Unió Europea no vol sentir parlar de la secessió de Catalunya, l’EFTA tampoc, les principals empreses han traslladat el seu domicili fiscal fora del nostre territori…: on anem, on ens porten?
Tothom ha condemnat, i jo el primer, els excessos policials del dispositiu desplegat per intentar aturar el referèndum del passat 1-O. També el delegat del govern espanyol a Catalunya, Enric Millo, s’ha disculpat davant les càmeres de TV3 per aquestes agressions gratuïtes i desproporcionades. L’empresonament dels Jordis per sedició pels fets del 20 de setembre considero que és una exageració jurídica i espero que els seus advocats defensors facin una bona feina per tal d’aconseguir el seu alliberament ben aviat.
Però ni la presó de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart ni la por i el dolor que van passar una part de les persones que es van congregar davant els col·legis electorals el dia 1-O per garantir la celebració de les votacions no justifiquen, de cap manera, el patiment íntim i descarnador que suporten milions de catalans per l’esgotadora i erràtica dinàmica processista. Els 72 diputats de Junts x Sí i la CUP que, amb el 48% dels vots a les eleccions del 27-S, han trencat el marc estatutari i ens han portat fins aquí no tenen dret a destruir el país de tots en nom d’una hipotètica República Catalana que no té cap mena de recorregut ni de credibilitat enlloc.
Carles Puigdemont i Oriol Junqueras haurien de ser conscients de la tortura psicològica que estan infligint a la societat catalana i demanar excuses per l’enorme trasbals que estan causant en la “petita gent”, que no té culpa de res, amb el seu projecte secessionista i les nefastes repercussions tangibles que ja té. En la seva infinita supèrbia, els manaies de la Generalitat -obsedits amb culminar la independència, peti qui peti- són impermeables a escoltar els qui no pensen com ells i incapaços de fer cap mena d’autocrítica. Haig de dir-los que aquesta és una manera absolutament equivocada d’enfocar la vida, tant personal com col·lectiva, i que estan enfonsant Catalunya i els catalans en el pou de la història.
