Aneu al portal aylankurdi.com. El trobareu encapçalat per una gran fotografia de dos nens petits riallers. Es tracta d’Aylan i Galip Kurdi. Tots dos van morir ofegats quan creuaven el mar Mediterrani entre Turquia i Grècia fugint de la guerra a Síria. Amb ells van morir tots els membres de la família amb què viatjaven. Només el seu pare va sobreviure. Aquest home va telefonar la seva germana que viu al Canadà i que, malgrat els seus esforços perquè la família viatgés a aquest país en avió, no els va aconseguir els papers i les autoritzacions necessaris. Li va dir que l’Aylan, el seu fill, aquell nen de tres anys que riu a la foto separat de son germà per un osset de peluix, s’havia fet famós. Una altra foto, la que el mostrava mort ofegat, bocaterrossa, bressolat per l’aigua del mar en una costa turca era a tots els grans mitjans de comunicació d’arreu del món.
Aylan, Galip, la seva mare i d’altres familiars es van ofegar davant les costes turques el 2 de setembre de 2015. Han passat dos anys. En aquest temps, al Mediterrani hi han mort uns 500 menors més intentant també arribar a Europa. Cap d’aquests nens i nenes ha tingut el protagonisme mediàtic d’Aylan.
Aquest diumenge, l’escriptora Emma Riverola, a El Periódico de Catalunya, fa l’exercici literari de suposar que un vaixell (“per exemple, l’Astral d’Open Arms”, escriu) arriba a temps de salvar Aylan i els seus. Se l’imagina corrent amunt i avall del vaixell amb la rialla que tenia a la fotografia que il·lustra el portal de la Fundació que el recorda i que mira d’ajudar avui nens i nenes refugiats com ell.
Coincidint amb aquest trist aniversari hem sabut que set dones africanes han mort ofegades quan intentaven arribar a Melilla amb una embarcació fràgil. Efectius de la Guàrdia Civil la van interceptar i la van fer tornar cap al Marroc. No hi van arribar vives.
Emma Riverola podria escriure un altre article imaginant que els guàrdies civils no rebutjaven la barca sinó que l’acompanyaven a bon port.
No ha estat així. Ni per Aylan, ni per aquestes dones africanes, ni per les més de 2.000 persones que s’han ofegat al Mediterrani en el temps que hem consumit de 2017.
Podem imaginar un món millor, més just, més solidari, més fraternal, però la realitat ens el desfà cada dia. Tot i els esforços de gent com la de Proactiva Open Arms, i molta d’altra, que, a vegades, arriba a temps d’evitar que el nombre de víctimes de l’egoisme i la manca de cor de molts governants sigui encara més elevat.
