Prou excuses i menys xovinisme

Al govern de la Generalitat no li ha agradat gens la independència de criteri amb què han volgut actuar els organitzadors de la campanya “Casa Nostra, Casa Vostra”. El govern català i els seus apèndixs de l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural consideraven que aquesta era la seva manifestació i que s’havia de fer segons les seves regles i interessos, en contrapartida als seus esforços econòmics i de promoció de la campanya.

Per això, van moure mans i mànegues perquè del Manifest inicial de la convocatòria desapareguessin les crítiques a la gestió d’aquesta crisi de refugiats per part del govern català. I per això es van dur les mans al cap quan el periodista Jordi Évole va recordar que la tragèdia que viuen els refugiats no és “només” qüestió de competències sinó també de “incompetències”. I encara menys els va agradar que els portaveus de la campanya s’arrengleressin més aviat amb Jordi Évole que amb els governants.

Tot plegat va derivar en una manifestació a la qual cadascú va batejar amb un lema diferent. Als grans cartells blaus que van distribuir els organitzadors s’hi llegia “Prou excuses. Acollim ara”. Ben representatiu de la forma diferent amb què es va viure i interpretar la manifestació van ser les portades de diumenge d’El Periódico i l’Ara. Els primers, no independentistes, van apostar pel “Prou excuses”. Els segons, independentistes convençuts, pel “Acollim ara”.

Amb excuses o sense, allò que els refugiats i migrants demanen és rebre un tracte digne ja. Si hi ha qüestions que es poden esperar a l’arribada de la independència per ser acarades adequadament –tema a debat permanent- la de l’atenció a les persones més vulnerables no n’és una. Més de la meitat dels refugiats acollits a Berga han marxat cap a Alemanya o han tornat a Turquia perquè no els satisfeia el tracte que rebien.

Els refugiats o els immigrants que fa anys que viuen entre nosaltres amb l’ai al cor per por que no els enviïn al centre d’internament d’estrangers amb l’amenaça de ser repatriats al país del qual van escapar necessiten alguna cosa més que excuses, sostre, aliments, fer esport i classes de català o castellà.

Tampoc no necessiten assistir a curses de cofoisme o xovinisme per veure qui convoca la concentració més multitudinària. Pels barcelonins i barcelonines és un motiu de satisfacció que la seva ciutat sigui l’escenari de la mobilització més gran de denúncia del tracte degradant i injust que reben les persones que arriben a Europa fugint de guerres i misèria. Però als refugiats no els serveix de res aquesta cursa per figurar al rècord Guinness de la solidaritat si no va acompanyada d’una atenció i un suport polític i social que els permetin creure que aquí o on sigui poden refer les seves vides i enfocar-les vers un futur on la paraula “felicitat” hi tingui cabuda.

(Visited 31 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari