Pòquer de socialistes

En política, la diagnosi terminal és, si no imprudent, atrevida. Ho explicava amb murrieria Sir Winston Churchill: "El polític ha de ser capaç de predir el que passarà demà, el mes que ve i l'any que ve, i d'explicar després per què no ha passat". Abans-d'ahir corríem a combregar un socialisme que se n'anava de pet al canyet, i tot d'una ha reverdit. Si no, que algú m'expliqui què està passant en la 'pre' precampanya electoral barcelonina. Pel cap baix, compto tres probables candidats d'arrel socialista (Collboni, Maragall i Valls), i encara en podrien ser quatre (Mascarell).

De la colla, Jaume Collboni seria el genuí, el que conserva la marca original. Després d'un procés de primàries sense alternativa, el PSC el va proclamar candidat. Això no obstant, genera recels entre els més crítics del partit, que el veuen sense a penes opcions en un escenari polaritzat, i no els falta raó.

El brusc cop de timó republicà, d'Alfred Bosch a Ernest Maragall, ha agafat 'tutti quanti' amb el pas canviat; com Collboni, Bosch va guanyar unes primàries sense rival. Esquerra, però, ha volgut apostar per un cavall teòricament més guanyador, la del germà de l'alcalde olímpic, Pasqual Maragall –polític que ara (i subratllo ara) tothom reivindica.

D'altra, no per esperada la candidatura de Manuel Valls deixa de ser sorprenent; qui va ser primer ministre del govern francès és ara candidat a l'alcaldia de Barcelona. L'ocurrència surt d'Albert Rivera, però ara Valls, que ja ha madurat la idea i les possibilitats, marca distàncies definint-se com un candidat "independent", i aposta per una plataforma transversal on, entre altres partits, també hi convinguin els taronges, però no només ells.

Ferran Mascarell seria el darrer del quartet originàriament socialista. La seva candidatura resta però en quarantena. De moment, la realitat diu que qui va guanyar les primàries del PDECat és Neus Munté; així, en teoria, com Collboni i Bosch (?), seria ella la candidata. Però, ja se sap que el PDECat i Junts per Catalunya mengen a part, i Munté, com Collboni i Bosch, desperta pocs entusiasmes. Mascarell és l'home de Carles Puigdemont i així, com deia el filòsof Bern Schuster: "No hace falta decir nada más"…

Debat a part mereix la idea de les llistes unitàries -un clàssic. Succintament, JxCat pressiona Esquerra Republicana per anar del bracet i aglutinar, diuen, el vot 'indepe' –Esquerra s'hi nega. Fins aquí, res de nou. Es dona la paradoxa que, en cas de fer-se, la incorporació de Maragall a la cursa electoral podria decantar aquest cop la balança del cantó republicà.

Resumint, tres o quatre socialistes o exsocialistes pretenen destronar de l'alcaldia a Ada Colau, una activista d'esquerres que va governar durant un poc temps amb els socialistes… I tot això ara que el socialisme està de cap caiguda. I això sense oblidar que, en una curiosa i increïble carambola, Pedro Sánchez va guanyar una moció de censura i apartà el conservador Mariano Rajoy del govern espanyol, situant-se ell, socialista sense l'ex, al capdavant de la Moncloa.

Així, predit el que no ha passat, algú hauria d'explicar el perquè, que deia en Churchill.

(Visited 32 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari