Perpinyà

Ens estem quedant afònics de tant cantar Els Segadors. Per fi, el poble de Catalunya ha acabat per aprendre –que no per entendre, això és un altre tema- les tres interminables estrofes d’aquest cant tan patriòtic com violent. Igual passa amb L’Estaca i espero que Lluís Llach –ara reconvertit en guru de causes perdudes- no faci com l’SGAE i cobri drets d’autor cada cop que l’avi Siset torna a la vida desafinat. Jo particularment prefereixo La Gallineta i no entenc com és que no s’ha triat aquesta cançó com a banda sonora de la nostra revolució interminable. La lletra és premonitòria –”a fer punyetes aquest sou que fa tant temps que m’esclavitza”- i, a més, parla pels problemes de restrenyiment que patim des de fa setmanes a causa de tants disgustos.

Que haguem recuperat el cançoner català de protesta dels anys setanta i que les seves lletres tinguin ara el mateix sentit que fa quasi cinquanta anys és molt preocupant. I no només perquè hi hagi molts nostàlgics que encara pensin que contra Franco –o amb ell, depèn de la bandera- es vivia millor, sinó perquè vol dir que en aquest país no s’han fet bé les coses i queden moltes assignatures pendents, començant per aquella que diferencia la dreta de l’esquerra. De fet, reconec que aquesta lliçó és la més difícil d’aprendre. La pàtria i l’economia les agermana, deixant desorientats els admiradors de Coco i les seves magistrals explicacions sobre antònims.

Són temps de sotsobra. Política i també mental. Reflexiono sobre les conseqüències de l’aplicació de l’article 155 i se’m fonen els ploms. I no és només perquè suposa el segrest de l’autogovern i la recentralització sine die de les competències amb l’excusa de la rebel·lió de l’escabellat Puigdemont i el vistiplau dels socialistes. És, sobretot, perquè ara ja no tindrem un president de la Generalitat sinó que en tindrem dos: el cessat que no vol cessar i el nou que governarà des de Madrid i que cap català ha votat. Els cupaires han proposat al govern Puigdemont que es traslladi a Perpinyà, però tampoc acabo de veure clar que em governi una colla d’afrancesats.

No cauré en el parany de comentar els greuges que suposa l’article 155 perquè el tema és prou seriós com per no fer conya. Tampoc faré escarni ni de la cera que va col·lapsar l’avinguda Diagonal l’endemà de la processó independentista, ni de la idea de treure 155 euros del caixer “per gastar-los com vulguis” quan tots sabem que pocs es poden permetre aquest luxe i, a més, el caixer no dona bitllets de 5 euros. Les estrambòtiques idees del think tank processista per aconseguir que Brussel·les ens escolti d’una punyetera vegada em tenen fascinada perquè em recorden la meva època d’esplai i per això em mereixen tot el respecte. Fins i tot em mereix respecte la petició reiterada d’Alfred Bosch a la fAda Colau perquè canviï de parella perquè amor i política van de la mà.

Del que sí que vull parlar, ni que sigui breument, és de l’atac de pànic que van patir divendres passat els treballadors de TV3 quan es va tallar l’emissió durant 10 minuts per culpa d’una avaria. Dins i fora de la redacció tothom es pensava que la malifeta era en realitat un avançament del que ha de venir amb el 155 dels collons: el control del govern Rajoy de la ràdio i televisió públiques catalanes per acabar amb tant adoctrinament sardanista. Li tenen ganes a teleteresines i, com els del PP són uns demòcrates sense complexos, estic segura que no tindran prou amb el cap del Vicent Sanchis. I és que quan comences a trinxar mai li veus el final.

Es parla molt aquests dies de la nova versió d’Sleepy Hollow que els guionistes de Mariano Rajoy preparen per als mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Del que no es parla tant és del futur incert dels mitjans de comunicació privats que viuen de la mamella de la Generalitat a canvi d’adoctrinar l’opinió pública catalana, sempre tan ignorant i mentalment inestable. La intervenció dels comptes del govern català per part del ministeri d’Hisenda no només afectarà les partides del 2017 que estaven pendents de pagar. També podria deixar en l’aire les subvencions del 2018 sense les quals molts diaris digitals i de paper no poden sobreviure. Vivim dies atziacs. Sort que sempre ens queda Perpinyà.

(Visited 45 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari