Pecats venials

El meu amic R. m’explica tot cofoi que el 7 de desembre se’n va d’excursió a Brussel·les a reclamar la llibertat dels Jordis. Li dic que si fos així, el més lògic seria anar a la presó de Soto del Real, que és on són tancats. Es queda molt parat pel meu comentari. Per acabar de desconcertar-lo li recordo malèvolament que la campanya electoral comença el 5 de desembre i que ell, que sempre ha estat un anticonvergent declarat, anirà a la capital europea a donar suport al candidat dels convergents tunejats pagant-s’ho de la seva butxaca. Se li esborra el somriure de la cara. Admet que és una pallissa d’autocar perquè van i tornen el mateix dia i que si hi va és per no fer un lleig als amics de Sant Quirze. Em faig creus, però li perdono el pecat a canvi d’uns bombons Godiva.

Aquest dilluns ha fet un mes del final del conte de fades republicanes que ens va explicar el govern de Carles Puigdemont i encara hi ha catalans que no saben que els reis són els pares. I no serà per falta d’informació sobre la gestió governamental de les setmanes prèvies al desastre que ens ha portat a la intervenció de l’autogovern. Ni tampoc per les declaracions d’alguns dels protagonistes admetent que tot va ser una comèdia i als quals la presidenta Marta Rovira, Maria Magdalena a partir d’ara, ha ordenat callar. Vistos els sondejos electorals publicats aquests dies, molt em temo que l’endemà del 21-D seguirem coexistint en dues realitats paral·leles. Apunten les enquestes que els dos blocs antagònics van frec a frec i que el partit de l’equidistant fAdaColau és qui tindrà la clau de la governabilitat. Voldria dir que em quedo més tranquil·la, però no.

Com el planeta Alderaan a punt de ser fulminat per l’Estrella de la Mort, vaticino que Catalunya avança cap a l’extinció de forma inexorable. I és que no se m’acut una forma millor de definir una futura Generalitat presidida per Inés Arrimadas o Maria Magdalena, o una repetició interminable de les eleccions catalanes fins que surti un resultat normal que agradi als senyors de l’article 155. Mentre la fi del món no arriba em concentro a buscar senyals que em confirmin que els catalans estem condemnats. Les trobo en unes declaracions del diputat del Congrés espanyol Joan Tardà a Eldiario.es assegurant que la unilateralitat és “un pecat venial”. Els pecats mortals cal buscar-los a la Moncloa. Diu Tardà que no entén els processistes decebuts, tot i admetre que malgrat haver declarat la independència “ni tan sols tenim una fotografia per a la història”. És lògic. Va ser proclamar-la i sortir mig govern corrents cap a Brussel·les.

Un altre indici del desastre imminent és que els assessors de Miquel Iceta li han prohibit ballar durant la campanya. Es veu que per primera vegada el PSC creu de debò que pot guanyar unes eleccions catalanes ell solet i per això consideren “poc presidenciable” la desmanegada dansa del ventre del primer secretari català que tanta salsa havia posat a les ensopides campanyes del candidat Sánchez. Algun sector progressista català segueix encara en estat de xoc pel selfie d’Iceta, Millo, Garcia i Montserrat en la manifestació espanyolista del 29 d’octubre, però tot té una explicació. Es veu que l’endemà de l’1-O a la seu del carrer Nicaragua se’ls va aparèixer Sant Judes Tadeu, el patró dels impossibles, per anunciar-los que havien de buscar el vot a la dreta del Pare perquè el seient de l’esquerra no independentista ja estava ocupat per un tal Domènech.

Que els catalans hem vingut a aquest món a patir per pecadors ho sabem tots gràcies a les ensenyances del nacionalcatolicisme espanyol. Prego perquè a Oriol Junqueras no li hagin arribat les declaracions de l’arquebisbe de València dient que “no es pot ser independentista i bon catòlic alhora”. Reconec que les afirmacions tan poc cristianes de mossèn Cañizares poden treure la gana al patriota més creient, així que no seria d’estranyar que si el líder republicà surt de la presó amb ulleres de sol no el reconegui ningú pel seu encongiment volumètric. Ho dic per l’amenaça d’excomunió però també per altres disgustos com el Catexit que planteja ara un Puigdemont més descabellat que mai perquè al final ha descobert que Europa no ens estima.

Qui sí em consta que està perdent pes és Joaquim Forn. Acostumat als tiberis de la seva època d’etern regidor de Barcelona i de breu conseller català, no digereix bé el ranxo de la presó. Totus sumus peccatores.

(Visited 26 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari