En la seva condició d’empresari hoteler i de jocs d’atzar, no sembla que el proper president dels Estats Units d’Amèrica encarni els interessos del capitalisme més performant del seu país. Encara que no és descartable que estigui preparant cafè per a tots (els grups d’interès) i fins i tot que, arrossegat per la seva vocació escènica, acabi actuant per lliure. No falten exemples d’això en la història.
Simplificant, es podria deduir que, durant la campanya electoral, Hillary Clinton representava més aviat els interessos de la fracció imperialista del capital financer especulatiu (fictici), mentre que Donald Trump simbolitzava els del capitalisme industrial, que sembla que està perdent terreny en el camp de la competència global. Si, com ha promès, el seu govern acaba posant l’accent en la reindustrialització del país, en detriment d’altres sectors, com el de la tecnologia digital, el coneixement, els diners o les noves energies, ningú descarta que les contradiccions intercapitalistes s’aguditzin i acabin desfermant crisis polítiques. Però també podria passar que els moviments domèstics de reindustrialització, aparentment creadors de nous llocs de treball (pa i circ) es compaginin amb un renovat impuls globalitzador de sectors sencers de l’economia americana com, per exemple, el relacionat amb les armes.
Si s’ha de jutjar pels primers nomenaments de Donald Trump per aquí podrien anar les coses. La designació de Gary Cohn com el seu principal assessor econòmic i president del Consell Econòmic Nacional (que coordina la política econòmica entre els diversos organismes governamentals) no és gens innocent. Es tracta, ni més ni menys, que de l’entrada de Goldman Sachs per la porta gran de la Casa Blanca. Exactament amb el que el futur president va bromejar durant la campanya electoral, quan va dir que si guanyava Hillary Clinton el megabanc es faria amb les regnes de l’economia del país.
Per si podria quedar algun dubte, un altre Goldman Sachs de primera línia, Steve Mnuchin, serà el secretari del Tresor, amb la qual cosa tot queda a casa i no fa sinó corroborar la llarga i segurament fructífera tradició d’aquest megabanc d’anar col·locant als seus homes en primera línia dels governs. Així va passar amb Robert Rubin en l’època de Bill Clinton i amb Henry Paulson, en la de George W. Bush. També amb Mario Draghi, actual president del Banc Central Europeu o l’expresident italià Mario Monti.
Amb Mnuchin, que el president executiu de Goldman Sachs, Lloyd Blankfein, ha descrit com “un tipus molt intel·ligent”, formarà equip Stephen A. Schwarzman, procedent en aquest cas de Lehman Brothers (com el nostre Luis de Guindos), que ha estat col·locat al capdavant d’una plataforma d’estratègia econòmica i política creada per Trump per “engrandir de nou Amèrica”. Schwarzman és president de Blackstone, el major fons d’inversió del món, i al costat d’ell hi haurà el més granat del món empresarial, com Larry Flink, de BlackRock; Bob Iger, de Walt Disney; Ginni Rometty, d’IBM; Jamie Dimon, de JP Morgan Chase; Mary Barra, de General Motors i Doug McMillon, de la cadena minorista Walmart.
La cirereta d’aquest pastís de tauró correspon de moment a Rex Tillerson (fins ara president d’Exxon Mobile Corporation, l’empresa d’energia més gran del món), que es farà càrrec de la cartera d’Afers Exteriors. La casta mediàtica s’ha apressat a interpretar aquest nomenament com una materialització de l’anunciada simpatia personal de Donald Trump envers Vladimir Putin, però també caldria preguntar-se per altres mòbils, com els relacionats amb els interessos de la indústria petroliera americana que, casualment, podrien coincidir amb els de Rússia. “El món haurà de seguir usant els combustibles fòssils, agradi o no”, és una de les declaracions de principis de Tillerson.
I si quelcom podria faltar per tancar el cercle, vegeu el nomenament de Scott Pruitt al capdavant de l’Agència Nord-americana de Protecció Ambiental (EPA). Pruitt, que segons la seva biografia oficial es postula com un dels principals opositors a l’EPA que ara dirigirà ell mateix, ha combatut des de la seguretat social fins a les normes ambientals més variades, nega el canvi climàtic i, esclar, ha treballat per a la indústria del petroli.
Està per veure si en aquest fil conductor d’interessos s’hi enganxaran Mark Zuckerberg, Bill Gates i companyia. Segurament sí. I, en tot cas, les contradiccions internes del capitalisme americà (si així cal denominar-lo) probablement no acabaran en sang. Perquè Donald Trump no ha arribat per acabar amb l’ordre de coses imperant sinó per millorar-lo o, dit amb altres paraules, per perfeccionar el sistema i no per liquidar-lo.
Figues d’un altre paner és si ho aconseguirà i a costa de què. Tot això, mal que els pesi als Francis Fukuyama, Bernard-Henri Lévy, Mario Vargas Llosa i adlàters, que amb tant d’afany ens van vendre la perfecta simbiosi capitalisme-democràcia.
