Em recorda un lector que és molt fàcil criticar el pacte entre BComú i el PSC des de la web d'EL TRIANGLE i afegeix que li agradaria saber com ho faria jo si hagués de governar en minoria. Té tota la raó. Una cosa és veure els toros des de la barrera i una altra és estar al mig de la plaça vestida de vermell i amb ulleres progressives davant d'un brau enfurismat i sense escapatòria. Tanmateix, hi ha una diferència substancial entre posar a parir sense cap motiu i fer una crítica política a algú que ha triat pactar amb el mateix partit que fa uns mesos havia demonitzat culpant-lo injustament de tots els mals que pateix Barcelona.

Igual que tothom pot anar-se al llit amb qui vulgui (o amb qui pugui), Ada Colau pot pactar amb l'imputat Jaume Collboni. Faltaria més. Als socialistes se'ls poden retreure moltes coses, però no el seu gran coneixement dels engranatges del poder municipal. Potser jo hauria entès millor aquest estrany matrimoni si no hagués tingut cap altra opció, però no és el cas. Crec que si Colau hagués triat com a parella l'excèntric Alfred Bosch seguiria en minoria, però probablement riuria més i podria comptar més sovint amb la complicitat dels imprevisibles cupaires. Descartada la impossible aliança amb PSC i ERC, a Colau només li queda confiar que Collboni no es cregui massa que l'alcalde de Barcelona és ell.

Pactar amb el diable és una tradició molt nostrada patentada per Jordi Pujol i el seu mundialment famós peix al cove. Els partits catalans ho fan sovint sense pensar que el pacte amb Lucifer comporta sovint vendre's l'ànima i quan plouen garrotades es queden ben descol·locats. I si no que l'hi preguntin al president Junqueras, que s'està quedant en els ossos pels disgustos de la indisciplinada CUP. A Colau les garrotades li plouran dels republicans, que ja han decidit en assemblea endurir la seva oposició durant la resta de la legislatura. Això no exclou, evidentment, la possibilitat d'arribar a algun acord, però no hi ha res pitjor que dependre d'un examant ressentit.

I mentre els desorientats votants de BComú superen el tràngol d'aquest pacte endimoniat i s'eixuguen les llàgrimes, a Junts pel Sí segueixen esmolant els ganivets per trinxar cupaires desagraïts. Francament, mai he acabat d'entendre aquest caràcter volàtil d'alguns patriotes, que et declaren amor etern un dilluns i et treuen els ulls amb una cullereta un dimarts. Ha estat verbalitzar el soci un rebuig al pressupost en forma d'esmena a la totalitat i començar la caverna mediàtica criptoconvergent a escampar merda sobre els cupaires per tornar a l'amo el favor de les subvencions públiques rebudes.

El primer a rebre ha estat el diputat Benet Salellas per haver vetat la presència d'un representant jueu a sou del govern israelià, tan respectuós amb els drets humans com ja sabem. La crema d'heretges ha anat in crescendo a mida que s'acosta la votació dels comptes i creixen els nervis a CDC i ERC davant la possibilitat que unes eleccions anticipades els desmunti el xiringuito i entronitzi el nou experiment que apadrina Colau. I és que la tria està molt clara: abans una Catalunya espanyola que una Catalunya governada per yeyés.

Conscient que la millor forma de convèncer el que discrepa és posar-lo a parir, la caverna ha seguit contraatacant. Resulta que els anticapitalistes, tan despresos ells a l'hora de cremar contenidors i ocupar seus bancàries, són fills de casa bona i tenen propietats com les persones normals. El classisme del convergent que pensa que els que no són com ell vesteixen parracs, mengen patates bullides i viuen a l'extraradi no és nou. Durant el primer tripartit va passar una cosa semblant quan un convergent va coincidir amb Joan Saura a l'emprovador d'una selecta botiga de roba del passeig de Gràcia i va descobrir amb molt disgust que l'ecosocialista no tenia ni cua ni banyes.