El rellotge que compta el nombre d'habitants de la Terra indicava, el 5 de febrer passat, que n'érem 7.599 milions. Com que els catalans en som uns 7,5 milions, podem concloure que un de cada 1.000 ciutadans del món és català. Números rodons.

La trajectòria de la Humanitat ve marcada per moviments centrífugs i centrípets. Tenim organitzacions com les Nacions Unides que se suposa que haurien de vetllar per la pau, la concòrdia, el respecte pels drets humans i el progrés arreu del Planeta. Tenim la Unió Europea, que se suposa que hauria de fer el mateix en l'àmbit del nostre continent. I tenim els actuals estats-nació.

Hi ha qui creu que els estats-nació van camí de desaparèixer. I hi ha qui lluita per crear-ne de nous. A Catalunya, per exemple, fa anys que vivim immersos en un debat, cada cop més aspre, sobre la necessitat de convertir-nos en un d'aquests nous estats-nació.

El nou president de la Generalitat és dels segons. També ho era el seu antecessor en el càrrec, Carles Puigdemont. No és aquest el cas del que els va antecedir a tots dos, Artur Mas, que va fer el trànsit de l'autonomisme a l'independentisme ara fa uns pocs anys.

A Quim Torra el fascinaven moviments independentistes catalans, com Nosaltres Sols, que va crear un escamot militar per combatre un Estatut d'Autonomia, el del 1932, que no li agradava. Res de nou sota el sol, doncs, en les peripècies que estem vivint les darreres setmanes.

Se sol traduir Nosaltres Sols en irlandès com Sinn Fein, nom del clàssic partit independentista d'Irlanda, tot i que la traducció correcta seria "nosaltres mateixos". Grups socials i partits polítics amb noms i propostes similars han aparegut i continuen sortint com bolets per tot arreu. Els darrers a sumar-s'hi han estat els dos partits que han pactat un nou govern a Itàlia –la Lliga i el Moviment Cinc Estrelles- que han fet campanya amb el lema "els italians, primer".

Quan escolto catalans, italians, francesos, suecs o a Donald Trump que diuen que "els seus" són els primers, penso si després d'ells, la resta va ordenada o tant els fa. Qui són els segons? I els últims? Depèn de si els tenim més a prop o més lluny?

Els que consideren que els catalans han d'anar primer, col·loquen els valencians davant dels balears, a l'inrevés o tots dos col·lectius al mateix nivell? En tot cas, valencians i balears aniran sempre per davant dels madrilenys, andalusos, aragonesos, bretons o bàvars?

M'atreuen més les propostes que agermanen que les que separen, però també us he de dir que tal i com va la globalització a vegades entren ganes de tancar les portes i finestres de casa i connectar l'alarma.

De moment, però, encara crec que és millor "nosaltres junts" encara que sigui mal acompanyats.