Només és tàctica

Desmarcant-se del seu company de files Miguel Urbán, que no va dubtar a tirar-se de cap a la piscina de l’1-O des del primer minut, Pablo Iglesias, amb més finezza, va reconèixer que la convocatòria de Carles Puigdemont no complia els requisits per ser considerat un referèndum, però, filant encara més prim, va llançar la consigna de mobilitzar-se per la seva celebració. Quelcom difícil d’interpretar en el seu moment, que ara se’ns ha desvetllat: es tractava, simplement, de fer el joc, amb més o menys gràcia, als nacionalistes. I en això estem.

Xavier Domènech, influït per Pablo Iglesias o viceversa, va repetir com un eco la consigna, que es va convertir en la posició oficial de Catalunya en Comú, per obra i gràcia de la llei de l’embut, de la qual formalment abomina la formació. Instal·lat el lema en el subconscient dels comuns, no té res d’estrany que, avant la lettre, rellevants exponents de la formació s’hi sumessin. Jaume Asens, tinent d’alcalde de Barcelona; el seu company de files a la Casa Gran, Gerardo Pisarello; Joan-Josep Nuet, diputat al Parlament; Elisenda Alamany, portaveu…, com a amos del cotarro, van proclamar als quatre vents el seu particular suport a l’1-O, fins i tot contradient alguns dels acords adoptats pel partit.

Davant la reacció d’una part de les bases, que va començar manifestant-se en assemblees locals i va adquirir carta de naturalesa amb el denominat Manifest dels 300, que denunciava l’1-O i cridava a no participar en res relacionat amb el referèndum, inclosa la mobilització avançada per Pablo Iglesias i Catalunya en Comú, el partit va convocar una votació interna preguntant si s’estava a favor o en contra de la mobilització. Segons resultats oficials, un 59,39% van votar a favor i un 41,6% en contra. Impactant resultat que a qualsevol polític amb dos dits de front l’hauria fet reflexionar. No als dirigents de Catalunya en Comú.

En comptes de donar veu al significatiu moviment de partidaris de desmarcar-se de tot el relacionat amb el referèndum, la direcció el va silenciar, al mateix temps que refermava els seus pronunciaments a favor del projecte nacionalista. Xavier Domènech, capdavanter de la formació, no va dubtar a abanderar-se a favor de l’1-O i l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, surfejava com bonament podia, posant avui una vela a Déu i demà una altra al Diable. Els resums de premsa interns no van recollir ni una sola notícia sobre la posició del col·lectiu el “1-O NO és un referèndum”.

Al barri del costat, Podem Catalunya, amb un panorama intern dantesc, reproduïa, caricaturitzada, la consulta de Catalunya en Comú. En aquest cas, amb un resultat oficial del 64% a favor de participar com a mobilització en l’1-O per un 33% en contra. Com si ho fes a sou, Albano Dante Fachín, desbordava entusiasme a l’hora de repicar les campanes de l’1-O.

Tot això, en fi, interpretat, justificat i venut com a tàctica. És a dir, com un moviment de suport al nacionalisme català, considerant que amb això es pot accelerar no se sap ben bé si només la caiguda de Mariano Rajoy, la revolució pendent o ambdues coses. Però això és ja un assumpte estratègic.

(Visited 32 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari