En la tasca de preparació d'un llibre biogràfic sobre Jordi Pujol, escrit en companyia del periodista Siscu Baiges, publicat l'any 1989, vaig exhumar un dels documents més corprenedors que he llegit en l'exercici de la meva tasca professional: és l'opuscle Us presentem el general Franco, escrit per Jordi Pujol de jove i que va ser escampat en octavetes durant el concert commemoratiu del centenari del naixement del poeta Joan Maragall, celebrat el 19 de maig del 1960 al Palau de la Música.

A causa dels fets del Palau, en els quals no va participar directament tot i ser-ne el promotor, Jordi Pujol va ser sotmès a un consell de guerra -era alferes de complement- i condemnat a set anys de presó, dels quals en va complir dos anys i vuit mesos a Saragossa. Aquesta condemna va ser la plataforma de llançament de la imatge política de Jordi Pujol, que culminaria amb la presidència, durant 23 anys (1980-2003), de la Generalitat.

L'opuscle Us presentem el general Franco acabava amb aquestes paraules: "El general Franco, l'home que aviat vindrà a Barcelona, ha escollit com a instrument de govern la corrupció. Ha afavorit la corrupció. Sap que un país podrit és fàcil de dominar, que un home compromès per fets de corrupció econòmica o administrativa és un home presoner. Per això el Règim ha fomentat la immoralitat de la vida pública i econòmica. Com es fa en certes professions indignes, el Règim procura que tothom estigui enfangat, tothom compromès. L'home que aviat vindrà a Barcelona, a més d'UN OPRESSOR, ÉS UN CORRUPTOR".

Llegit en perspectiva històrica, i sabent el que sabem que ha passat, aquest text és escruixidor. Jordi Pujol, durant el seu llarguíssim mandat, va fer, fil per randa, el mateix que li retreia l'any 1960 al dictador Francisco Franco (això sí, en nom de Catalunya!): va convertir la Generalitat –esperança i orgull del poble català- en un cau de lladres on la corrupció i el tràfic d'influències eren moneda corrent en l'exercici del poder democràtic conferit per les urnes. Aquesta putrefacta situació es va poder mantenir durant 23 anys gràcies al silenci còmplice dels mitjans de comunicació, ben greixats amb subvencions públiques i publicitat institucional.

Els antecedents referencials de l'actualitat política catalana no els hem d'anar a buscar als segles XVII o XVIII, com s'entesta a fer l'independentisme nostàlgic. Els tenim molt més a prop: la guerra civil espanyola i la llarga nit de la dictadura han modelat una manera molt especial d'entendre i de projectar Catalunya i d'organitzar la nostra societat.

En tenim un nou exemple paradigmàtic en aquesta mena de Moviment Nacional, interclassista i transversal, que promouen l'expresident Carles Puigdemont, el seu escolanet Quim Torra i la claca que els envolta. La concepció i la filosofia que inspiren la Crida Nacional per la República són, mutatis mutandis, les mateixes que van justificar la creació del Movimiento Nacional encapçalat pel general Francisco Franco: un poti-poti ideològic al servei d'un hiperlideratge carismàtic, incontestable i amb un rerefons autoritari. Si José Antonio Primo de Rivera, el fundador de la Falange, va proclamar que "España es una unidad de destino en lo universal", Carles Puigdemont diu, en altres paraules, el mateix: "La República Catalana és una unitat de destí en l'universal".

Ha costat segles, revolucions i milions de morts aconseguir les llibertats democràtiques constitucionals: aquí i arreu del món. A Catalunya ens vantem d'haver tingut un dels primers protoparlaments de la història europea i ara que en tenim un de debò, ha quedat segrestat i paralitzat per la imposició de Carles Puigdemont i el seguici que l'acompanya en la seva fugida endavant.

De la mateixa manera que, amb penes i treballs, vam superar la dictadura franquista i la vam transformar en una democràcia parlamentària, no deixarem que aquest Moviment Nacional providencialista i d'arrels i formes totalitàries ens arrabassi tot allò que hem aconseguit plegats en els últims 40 anys. A Catalunya, un mateix clam, com a Polònia, Hongria, Àustria o Holanda: No passaran!