La notícia ha passat desapercebuda perquè el soroll polític que han provocat els atemptats de Barcelona i Cambrils ens ha deixat tan desconcertats que prou feina tenim per distingir qui és el més idiota en el teatre dels imbècils. Tot i això, el cas és que l’acomiadament fulminant del periodista i escriptor Gregorio Morán després de gairebé vint anys col·laborant a La Vanguardia és una mostra més de l’estat comatós irreversible del periodisme barceloní subvencionat. La ploma de Morán sempre ha estat polèmica i segurament les seves Sabatinas Intempestivas han ennuegat més d’un convergent mentre esmorzava el dissabte amb el diari de règim, però la seva irreverència no només ha compensat l’avorriment que provoca la previsible Pilar Rahola, sinó que ha donat al comte Godó una immerescuda pàtina de demòcrata.
La història de l’acomiadament per burofax de finals d’agost es remunta al mes de juliol, quan Gregorio Morán va escriure un article comparant el processisme amb el franquisme pel control que el govern català està exercint sobre els mitjans de comunicació que el Màrius Carol va censurar. Morán repartia a tort i a dret –fins i tot va rebre l’actual director del rotatiu- i no es mossegava la llengua al titllar de “delinqüent” el conseller d’Interior, Joaquim Forn, per voler saltar-se la legalitat espanyola amb el referèndum de l’1-0. Si sabem tot això és perquè el seu memorable Los medios del Movimiento Nacional que tanta polseguera va aixecar i tants comentaris irats va provocar a les xarxes socials es va acabar publicant a El Periódico. Dies després, Morán ingressava a l’hospital després de patir un infart.
El patrici Morán té un gran currículum professional guanyat a pols durant la Transició i no descarto que el martell d’heretges independentistes Enric Hernàndez el rescati perquè segueixi repartint estopa des del diari de la família Asensio. Tot i això, suposo que les condicions econòmiques seran diferents perquè el rotatiu no està per tirar coets i no sé si Gregorio Morán, un outsider acostumat a la bona vida, estarà disposat a rebaixar-se el seu caixet a canvi de continuar escrivint lliurement. El periodista d’Oviedo i un dels homes que millor coneixia Adolfo Suárez el va fitxar per escriure les seves encícliques l’aleshores director de La Vanguardia Joan Tàpia. El fitxatge, com la majoria dels que feia aquest diari en aquella època, va ser astronòmic i les xifres que corrien per la redacció eren de 250.000 pessetes per sabatina.
Més enllà de confirmar que entre els periodistes també hi ha una selecta casta que cobra sous astronòmics mentre que la resta sobreviu en condicions miserables, si parlo de Morán és per constatar que el que ell ha escrit és cert i que la prova irrefutable és que li han tallat el coll per denunciar de forma poc amable el descarat control polític dels mitjans de comunicació catalans que s’exerceix en aquest país des de fa dècades. No sé sap quina raó oficial han donat per acomiadar-lo, però alguns asseguren que els Godó no volien haver d’afrontar cap querella en un moment de gran tensió política amb el referèndum a la cantonada. Jo, que sóc malpensada de mena, prefereixo pensar que si ho han fet és per no perdre la sucosa morterada que La Vanguardia rep de la Generalitat. Algú els ha trucat de Sant Jaume per recordar la quantitat exacta, potser?
En el nostre món tothom ho sap i és profecia: el diari dels Godó ha estat el més subvencionat pel govern Puigdemont durant el 2016 i, per tant, el menys plural i el menys creïble. Repasso per no equivocar-me les subvencions concedides l’any passat pel departament de Presidència i m’esgarrifo: 810.719 euros per a La Vanguardia, 457.496 per a El PuntAvui –xifra que supera els 550.000 si sumem els diners públics destinats a la seva pàgina web-, 463.496 euros per a El Periódico –més 76.331 euros per a la web-, i 313.495 euros per al diari Ara, quantitat a la qual li cal sumar 216.213 euros per a la web. Pel que fa als diaris digitals trobo dues perles: Nació Digital ha rebut 205.484 euros i Vilaweb 136.495. Tot molt normal en un país molt normal.
